dimecres, 27 d’abril de 2011

No sóc profeta a la meva terra

La Creu de Sant Jordi és una distinció que atorga el govern autonòmic català a aquelles persones que segons el seu criteri són mereixedores del reconeixement de la seva trajectòria personal. Entre els guardonats n'hi ha molts que els seus mèrits estan fora de cap dubte, però d'altres són, com a mínim, més que discutibles. Ja fa tres anys que em vaig fer ressò d'unes Creus de Sant Jordi lliurades aleshores.

Avui es lliuren al Palau de la Generalitat les Creus de Sant Jordi d'enguany. Entre els il·lustres guardonats hi figura el català més ben valorat per l'opinió pública española el Sr. Jose Antonio Duran Lleida, el qual tot i no haver assolit cap ministeri al Reino de España com a mínim fa de conseller a l'ombra de la Generalitat (alguns bromistes divertits en diuen el govern dels millors). Malgrat tot això estic convençut que ell hauria preferit que li donessin el Gran Collar de Isabel la Católica.

També m'ha cridat l'atenció que una de les Creus sigui pel Sr. Salvador Alemany, l'home fort d'Abertis, l'empresa concessionària de les autopistes de peatge de Catalunya. El peatges a Catalunya són potser el símbol més vistós (que no l'únic) de l'espoli que patim per part dels españols. Que el govern català li lliuri aquest honor resulta tan paradoxal com si l'Orden de Alfonso X el Sabio fos lliurada pel Govern Español al Sr. Sergio Ramos, segons tinc entès un il·lustrat futbolista madrileny.
I parlant d'autopistes de peatge: El Director del Servei Català del Trànsit de Catalunya, Sr. Joan Aregio (amb un currículum previ en matèria de trànsit simplement espectacular) ha declarat que l'única forma que veu per poder evitar els embussos que ocasionen els peatges troncals de Martorell i de la Roca del Vallès és que tothom tingui TELETAC. Aquesta mesura justifica l'encertat del nomenament del personatge ja que amb aquesta iniciativa resoldrà els seculars embussos de les autopistes i alhora les Caixes de Pensions podran assolir els criteris de solvència exigits per la Unió Europea ja que amb els milions de comissions que cobraran pels TELETACs nous que s'instal·laran de ben segur que els seus magnífics resultats d'explotació creixeran de manera exponencial.

Amb tots aquests precedents puc assegurar no sóc profeta a la meva terra i que dubto que mai em donguin cap Creu de Sant Jordi. Sortosament a l'algebraica vila de Bolzano al Trentino, ja hi tinc un carrer dedicat.

6 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

Cabria la possibilitat de fer creus que fossin explosives?

En aquest cas, potser n'hauríem d'entregar més cada any...

*Sànset*

maria ha dit...

Diuen que aquestes creus ja les té quasi tothom...no m'estranyaria que la portera del pis del davant en tingués una també.

Luci ha dit...

Molt bo, i respercte a lo del nom del carrer,...qui no es consola, perquè no vol.

xavi ha dit...

Maria, segur que la teva portera ha fet mes mèrits que vols que la tenen.
Martell qui sap algun dia potser et donen un premi d'aquestos que es donen pels blocs :D

Plotí ha dit...

Els guionistes del Polònia es van copiar la idea de la Maria...
De totes formes, em fa l'efecte que a Reus hi ha un carrer dedicat a un parent seu, no és així? Paral·lel al carrer Ample.
Jo ho tinc més difícil... M'hauria de fer un bloc, potser.

Pep Cistell ha dit...

Martelli: avui t´ha sortit rodó. No cal afegir-hi ni una coma.