No sóc profeta a la meva terra

La Creu de Sant Jordi és una distinció que atorga el govern autonòmic català a aquelles persones que segons el seu criteri són mereixedores del reconeixement de la seva trajectòria personal. Entre els guardonats n'hi ha molts que els seus mèrits estan fora de cap dubte, però d'altres són, com a mínim, més que discutibles. Ja fa tres anys que em vaig fer ressò d'unes Creus de Sant Jordi lliurades aleshores.

Avui es lliuren al Palau de la Generalitat les Creus de Sant Jordi d'enguany. Entre els il·lustres guardonats hi figura el català més ben valorat per l'opinió pública española el Sr. Jose Antonio Duran Lleida, el qual tot i no haver assolit cap ministeri al Reino de España com a mínim fa de conseller a l'ombra de la Generalitat (alguns bromistes divertits en diuen el govern dels millors). Malgrat tot això estic convençut que ell hauria preferit que li donessin el Gran Collar de Isabel la Católica.

També m'ha cridat l'atenció que una de les Creus sigui pel Sr. Salvador Alemany, l'home fort d'Abertis, l'empresa concessionària de les autopistes de peatge de Catalunya. El peatges a Catalunya són potser el símbol més vistós (que no l'únic) de l'espoli que patim per part dels españols. Que el govern català li lliuri aquest honor resulta tan paradoxal com si l'Orden de Alfonso X el Sabio fos lliurada pel Govern Español al Sr. Sergio Ramos, segons tinc entès un il·lustrat futbolista madrileny.
I parlant d'autopistes de peatge: El Director del Servei Català del Trànsit de Catalunya, Sr. Joan Aregio (amb un currículum previ en matèria de trànsit simplement espectacular) ha declarat que l'única forma que veu per poder evitar els embussos que ocasionen els peatges troncals de Martorell i de la Roca del Vallès és que tothom tingui TELETAC. Aquesta mesura justifica l'encertat del nomenament del personatge ja que amb aquesta iniciativa resoldrà els seculars embussos de les autopistes i alhora les Caixes de Pensions podran assolir els criteris de solvència exigits per la Unió Europea ja que amb els milions de comissions que cobraran pels TELETACs nous que s'instal·laran de ben segur que els seus magnífics resultats d'explotació creixeran de manera exponencial.

Amb tots aquests precedents puc assegurar no sóc profeta a la meva terra i que dubto que mai em donguin cap Creu de Sant Jordi. Sortosament a l'algebraica vila de Bolzano al Trentino, ja hi tinc un carrer dedicat.

Desengany

Feia dies que havia d'anar a Barcelona per resoldre una sèrie d'afers interdepartamentals que tenia pendents. Al final m'ho he fet venir bé per anar-hi el matí del dia 14 d'abril de 2011, 80 anys justos després que Francesc Macià hi proclamés la República Catalana el 14 d'abril de 1931.

No cal dir que m'he arribat fins la Plaça de Sant Jaume a veure l'ambient i fer com una mena de "pelegrinatge" un dia emblemàtic en un indret no menys emblemàtic. En arribar a la Plaça he començat a veure grupets de gent parlant entre ells. Semblava que s'estava coent alguna cosa... I he notat com en sec em bategava el cor i un calfred d'emoció em trasbalsava.

Començo a pensar que potser 80 anys després podria repetir-se la història... Ahir el President Artur Mas no va assistir a la votació sobre la Independència que va fer-se al Parlament, se m'acut que deu tenir un as amagat a la mànega i la seva absència d'ahir es podia explicar per què es reservava per donar-nos una memorable sorpresa aprofitant que avui era dia 14 d'abril. La porta del balcó del Palau de la Generalitat estava oberta i això podia ser era un clar indici que aviat passaria alguna cosa important. Decideixo quedar-me a la Plaça a l'espera d'esdeveniments. Anaven passant els minuts i nous grups de persones anaven arribant a la Plaça i com jo miraven cap a la façana del Palau de la banda muntanya de la mateixa. Mentre m'espero faig alguna fotografia amb el mòbil. A dalt al terrat encara hi oneja l'estanquera española i penso amb satisfacció que són els darrers minuts que ho farà en aquell indret i ben aviat serà arriada.
El temps va passant i encara no passa res, el carrió va tocant els quarts... M'impaciento i decideixo acostar-me a un dels grups congregats a la Plaça a veure si disposen d'alguna informació. I, amb sorpresa meva, me n'adono que és un grup de guiris españols al qual el guia els explica els orígens de la Barcino Romana. L'altre grup és de guiris francesos i tot i que aquesta llengua no la domino gaire (molt a pesar meu) sento els mots "tortilla" i "paella" en boca del seu guia. Començo a pensar que m'he precipitat a l'hora d'il·lusionar-me i que potser m'he creat falses expectatives. El tret de gràcia que posa fi a aquest miratge el rebo quan sento una parella de Mossos d'Esquadra que comenten entre ells al Carrer del Bisbe: "...Mas ya salió hace una hora de la Generalidad en su coche oficial, iba con Duran Lleida...".
Profundament decebut abandono la Plaça i cap cot emprenc el camí de tornada cap a Reus, i davant del Corte Inglés trobo un home ja gran passejant amb una bandera, el pobre s'havia desorientat ja que s'havia confós de República i de País.