Mea culpa, mea grandissima culpa

Aquest darrer cap de setmana vaig participar en un Seminari organitzat per la Universitat de Vic sobre “El Misticisme Poètic Verdaguerià i la seva influència en la Narrativa Costumista Catalana del darrer terç de segle XIX” El Seminari prometia ser d’allò més interessant ja que la temàtica era molt engrescadora. Quan el primer ponent va començar a parlar va aixecar-se d’entre el públic un senyor de mitjana edat tot dient que no entenia el català i que si us plau es fes l’exposició en español. Aquest senyor, catedràtic per la Universitat Ramon Llull, va argumentar que tot i que ell i els seus pares havien nascut a Catalunya, la seva avia materna va néixer a la bonica localitat extremenya de Zafra malgrat que als tres mesos ja havia anat a viure a Sant Iscle de Vallalta. Degut a tot això el catedràtic en qüestió encara no havia pogut començar a entendre el català. La majoria d’assistents no va dir res i el ponent va seguir la seva verdagueriana dissertació en la llengua de Gòngora. Aleshores jo vaig demanar la paraula i vaig mostrar disconformitat. Un murmuri general de desaprovació va escampar-se per la sala i, com que ningú em donà suport, tot el que restà de seminari es feu en español.

Durant la “pausa café” ningú va dirigir-me la paraula, tret d’una noia d’Avinyonet de Puigventós que m’abocà el tallat damunt la camisa de cal Jofré com a desgreuge a l’ultratjat catedràtic.

Tots aquests fets m’han fet adonar del meu radicalisme i intransigència respecte l’ús de la llengua catalana. Actituds com la meva fan antipàtics els catalans i això s’ha de tallar de soca-rel. Com a prova de sincer penediment el proper seminari on assistiré serà el dedicat a “Mística Carmelitana. Santa Teresa i San Juan de la Cruz, una excelencia literaria” impartit a la Universidad de Àvila on no penso pas demanar que es faci en català...

Al París SG no estan al loro

El President del FC París Saint Germain, Monsieur Le Porte, és un personatge curiós: basà la seva candidatura a la presidència del Club en la necessitat de potenciar el caràcter francès de l’entitat. Un cop elegit, però, anà canviant d’hàbits lingüístics i tarannà i sovint en les seves rodes de premsa i actes públics emprava l’alemany, la llengua del seus veïns del costat que de tant en tant tenen el costum d’envair-los. La seva admiració germanòfila era cada cop més palesa i fins i tot el seu cunyat, que incorporà al si del seu equip directiu, era un destacant integrant de la Fundació Adolf Hitler dedicada a perpetuar la memòria del genocida alemany.

Ahir arrel d’un “derby” local entre el Paris Sant Germain i un altre equip de la Ciutat del Sena, el President Le Porte negà els drets de retransmetre el partit a les televisions de parla francesa, alegà motius econòmics. En canvi els drets foren per la germanica cadena 5 Televisionen que entre el seu ideari públic postula la necessitat d’imposar la llengua alemanya per tot França i el seu contingut sempre menysprea tot allò que emana de París i de França. En resum que els Parisencs, i per extensió la resta de francesos, no van poder veure amb la seva llengua un partit de màxima rivalitat entre els dos equips de la capital.

Gràcies a Déu, això a casa nostra seria inimaginable. Aquí els dirigents del F.C. Barcelona “estan al loro.”...

foto: elements iconogràfics del París Sant Germain, malgrat la presència d'elements identitaris francesos, els seu president fomenta al seu si la llengua alemanya en detriment de la francesa

Amor particular

Fa pocs dies vaig rebre el darrer rebut de desembre de l’electra, amb l’agradable sorpresa que el seu import era sensiblement menor que la resta de rebuts que havia pagats fins ara. En repassar-lo hi vaig veure que m’havien fet una “lectura estimada”. Fins ara totes les lectures del comptador eren sempre reals, però en aquesta van voler mostrar-me la seva estimació. Era evident que tots aquests anys de fidelitat que he tingut amb ENDESA han acabat donant el seu fruit i ha nascut l'amor. Aquell dia em sentia content, diferent, anava pel carrer xiulant melodies, sospirava, mirava els colomets com volaven i olorava les floretes del Parc de Sant Jordi. Què bonic que és ser estimat!

A la feina em van notar rar, absent i la Product Mànager va interessar-se per mi i em preguntà què em passava. Primer no volia confiar-li una cosa tan íntima, però no vaig poder-me aguantar més i li vaig explicar. Aleshores ella va dir-me que li havia passat el mateix, primer m'envaí un sentiment de decepció i engany però després vaig considerar que la possibilitat de fer un trio entre ENDESA, la Product Mànager i jo era força engrescadora.

En arribar a casa hi havia la ràdio posada i, a l’espai de queixes d’un magazin matinal, un xicot de Santa Eulàlia de Riuprimer va queixar-se que li havien fet la lectura estimada al desembre menor del que acostuma a ser habitual i que els kilowats no facturats de desembre els facturaran el mes de gener aplicant les noves tarifes de 2009 on hi ha un increment substancial de preu. Pel que sembla aquesta pràctica ha estat molt generalitzada i la companyia s'embutxacarà molts euros amb aquesta pràctica.

Sic transit gloria mundi

foto: la product manager de la meva empresa rumiant-se l'hipotètic trio

e-busos

L'amic Plotí, corresponsal d'aquest blog a la capital regional, m'ha fet arribar unes mostres de sengles missatges propagandístics posats als busos de TMB per diverses e-organitzacions. Noteu que ambdues entitats tenen els recursos econòmics migrats ja que han de compartir el mateix autobús.

A l'Ajuntament de Tarragona han de menjar cues de pansa

Avui dia 15 de gener fa 70 anys que els feixistes espanyols ocupaven les ciutats i pobles del Camp. S'encetava aleshores el pitjor període de repressió que mai hagi viscut el nostre país. L'exili, les execucions, la presó, les depuracions esdevenien quotidianes. Això ho van fer els militars españols però al seu darrera tenien una colla de falangistes, botiflers i estraperlistes que durant 40 anys van exercir el poder al país sota el mantell protector del Generalíssimo.

En un lloable exercici de recuperació de la Memòria Històrica ahir mateix el Sr. Ballesteros va lliurar la Insígnia d'Or de la Ciutat de Tarragona a Juan Antonio Samaranch. No hi ha dubte, és el millor homenatge que es podria fer a tots els que vam patir la repressió franquista.

Gràcies Pep Fèlix.

Es la Española una aseituna como ninguna!

Aquest encertat eslògan el feia servir una marca d'olives en una campanya publicitària que s'emetia per la TVE ja fa uns quants anys. Amb els anys m'he adonat que aquesta afirmació pot aplicar-se no nomès a les delicioses olives sinó fins a gairebé tot allò que emana del nostre gran veí.

Si heu viatjat pel món durant els mesos del rigorós hivern us haureu adonat que en la majoria d'aeroports, des de Reykjavik fins a Helsinki, quan hi neva no acostuma a haver-hi masses incidències degudes a l'element blanc. Nevades de més de 40 cm acostumen a ocasionar algun retard però el tancament total de tot l'aeroport durant un grapat d'hores és un fet del tot excepcional. En canvi a l'aeroport transoceànic de Madrit-Barakas, el més important del món mundial, només amb 10 cm de neu acumulats damunt les pistes i les ales dels avions fan del tot impossible qualsevol enlairament o aterratge durant hores i més hores.

És per això, que com les olives, "la nieve española és una nieve como ninguna" espessa i consistent, en canvi la que cau a Oslo o Toronto és literalment "aiguaxirri"...

foto: gentilesa del SEPLA (antigament CNT). Noteu que els avions són de la companyia de bandera millor del món i que el primer està equipat amb els darrers avenços tecnològics de l'aeronàutica mundial.

Gràcies a Déu ja he acabat la feina

Fa temps que no publico res en aquest humil blog, quan us expliqui el motiu ho entendreu perfectament i us en fareu càrrec.

Resulta que sóc el propietari de l’empresa de publicitat que s’encarrega de la propaganda que duen els autobusos urbans de Barcelona. Aquests dies hem tingut molta feina ja que una associació atea i menjacapellans ha invertit els seus recursos econòmics en una molt lloable (des del meu punt de vista) campanya de proselitisme de la seva no-creença. Al cap de poc ha vingut l’associació ultracatòlica del Miró i Ardévol i la seva crosta i ens ha fet una comanda semblant, amb el seu corresponent dispendi, per fer proselitisme del seu credo. No cal dir que aquests dies no hem parat i ara mateix tinc la calculadora al costat per sumar tots els emoluments que els he de facturar a totes dues entitats.

Les properes setmanes dubto que pugui escriure gaires posts ja que aniré a les Bahames (el meu nou domicili fiscal) a gaudir d’unes merescudes vacances després d’aquests dies de tanta feina. Per cert em sembla que el vol envers les illes paradisíaques el faré amb el gerent de TMB, vaig coincidir amb ell a la cua dels Viajes Halcon per treure el passatge i no sé què va comentar-me d’uns ingressos atípics...