No vull que em passi el mateix que al meu pare

Era un brivall que en prou feines havia fet els deu anys. El meu pare em prenia a la muntanya d'excursió on també hi anaven amics seus de la seva generació. Jo sempre parava orella del que deien, no ho entenia gaire però el suficient com per poder-ho recordar perfectament 35 anys després. Parlaven del que escoltaven a les emissions de la BBC en español, a Ràdio París o a la Pirenaica. També comentaven coses de la Marxa de la Llibertat que havia d'anar cap a Poblet, o que els grisos havien repartit llenya a Barcelona, o que un conegut comú havia estat detingut per la "secreta". El moment era emocionant, ple d'incerteses però alhora ple d'esperances per un futur.molt millor, i jo els escoltava amb emoció. Eren els mitjans dels anys 70, durant els darrers anys del dictador español Franco i els primers anys del post-franquisme: Arias Navarro, Suárez,...


No van passar gaires anys i totes aquelles expectatives i esperances van anar apagant-se poc a poc. Em feia gran, cada cop anava menys d'excursió amb el meu pare i ja feia les sortides pel meu compte, però quan hi anava les seves converses ja no tenien esperança en grans canvis de futur. Ara es queixaven una estona dels que manaven amb desencís i el principal tema de conversa havia canviat per comentar aquells indrets on encara s'hi menjava prou bé.

I ara enmig de l'any 2012. Els darrers mesos, les darreres setmanes, els darrers dies, els esdeveniments s'estan precipitant. Estem il·lusionats per un futur en un país lliure del jou español i pensem que ben aviat el somni pot esdevenir realitat. El meu fill ens sent parlar, ens escolta, i li passa com a mi fa 35 anys, i nota que està vivint un moment històric trascendental.

El que no voldria pel meu fill és que li passés com al meu pare i a mi: Viure un sidral que no ens va dur res de bo, només 35 anys més de ranci colonialisme español disfressat de "transición democràtica".

El dia 25 de novembre de 2012 tenim una oportunitat d'or per evitar-ho...