divendres, 27 de febrer del 2009

Em deixeu donar de baixa?


El Círcol, una entitat històrica dins el dens teixit social de Reus, està organitzant una sèrie de conferències de persones que configuren l’actualitat. Fa pocs dies, i coincidint amb el Carnaval, van convidar el Regidor Sr. Santamaria. Aquest regidor d’aspecte i indumentària poc convencional, acostuma a fer propostes heterodoxes, i sovint aixeca polèmica al si de la Ciutat.

Un dels socis del Círcol, i que també és Alcalde de Reus, disconforme que es convidés el Sr. Santamaria ha decidit donar-se de baixa de l’entitat.

No entro en el fons de l’assumpte ja que crec que el Círcol pot convidar a qui consideri oportú i alhora els seus socis tenen tot el dret a discrepar amb la Junta i donar-se de baixa si així ho desitgen.

Jo en canvi no tinc aquesta sort. Per raó del lloc del meu naixement, casualment a la mateixa ciutat de Reus, els meus pares van ser obligats a inscriure’m a un altre club (gosaria a titllar-lo de puti-club). Les quotes mensuals de soci són caríssimes (no tots els socis paguen el mateix, els de Reus en particular i els Catalans en general paguem molt més que altres socis de l’àmbit d’actuació del club), totes les juntes directives que ha tingut han estat nefastes, l’entitat en qüestió menysprea la meva llengua, no dóna serveis o aquests són d’ínfima qualitat, etc, etc.

Ara toca renovar-me el carnet de soci, cada cinc anys ho he de fer en unes sòrdides dependències, he de perdre tot el matí i ser atès amb pocs miraments. Cada cop que ho faig pregunto si poden donar-me de baixa i no hi ha manera. Al contrari: el funcionari en qüestió (armat reglamentàriament) em suggereix, si persisteixo amb la incordiant petició, la possibilitat de passar una bona temporada a pensió complerta en unes dependències que té el club a la Roca del Vallès, en un edifici singular que té finestres amb barrots.

Foto: el Sr. Santamaria i un seu amic al local del Círcol el dia de la conferència www.reusdigital.cat

dimecres, 18 de febrer del 2009

Ah! però feien vaga??!!


Fa divuit anys vaig obrir un bar musical a Sant Martí de Sesgueioles. Sempre m'ha agradat el disseny i sóc curós a l'hora de triar els més petits detalls. Als lavabos hi havia un innovador paper de disseny, que consistia en dues franges vermelles laterals i una de central, de color groc. Dos dies després, i en missió conjunta, la Guardia Civil i els Mossos tancaven el local i presentaven una querella en contra meva als jutjats. Resulta que aquest disseny innovador coincidia amb els colors de l'ensenya pàtria de la nació española. De debó que ni me n'havia adonat!

Tot i que han passat molts anys, encara estic pendent de judici. El Fiscal Togado demana pena de mort, prèvia tortura, per ultratge a la Bandera Española de España. Mentre el jutge no emeti sentència, cada setmana m'he de presentar als jutjats.

Avui, tocava que m'hi presentés. En entrar als jutjats no he vist res de nou, tot era com cada cop que hi he d'anar: judicis ajornats, no havia comparegut el jutge per una causa cinegètica, el doberman del fiscal tenia cagarrines, etc. Mentre xerrava amb un xicot que també s'esperava i que havia buidat tots els masos de la Baixa Segarra i havia assassinat a dos masovers (el fiscal li demana 15 mesos d'arrest) van dir-me que avui hi havia vaga de jutges! Sincerament no he vist res de res anormal, és justament el que és habitual de cada dia.

Aleshores he preguntat si hi havia alguna mena de serveis mínims i m'han dit que si, els del Tribunal Constitucional fan servei mínim ja que tenen una feina inajornable: retallar l'Estatutet de Catalunya.
foto: mostra del disseny del paper del bar musical de Sant Martí de Sesgueioles

divendres, 13 de febrer del 2009

Pocs i ben avinguts



Fins no fa gaire érem una colla d’amics molt ben avinguda. Tots ens sentíem de la ceba, lluitàvem per la independència del nostre país i la fi del colonialisme español que ens està anorreant. El nostre ideari ens encoratjava a organitzar-nos: ens vam dotar d’uns estatuts, reglaments interns i vam establir una sèrie d’objectius estratègics.

Aquí va començar el nostre calvari, en primer lloc el tresorer va discrepar amb el secretari de finances arran de si el compte corrent de l’entitat havia d’obrir-se a la Caixa de Pensiones, on volia el tresorer, o al BANESTO (on volia el secretari de finances). El responsable de projecció internacional va barallar-se amb el secretari general ja que a l’hora de dissenyar els objectius estratègics el primer postulava per uns Països Catalans adscrits al si de la Unió Europea mentre que el Secretari General advocava per una Catalunya integrada dins l’àmbit de la Commonwealth. Finalment la vocal responsable de formació, en voler formalitzar la subscripció al Cavall Fort, va rebre la frontal oposició de la Secretaria de Polítiques de l’Educació al preferir aquesta la revista Tretzevents.

Totes aquestes tensions internes han esdevingut insostenibles i tot plegat s’ha acabat que ens hem barallat com a xinesos i s’ha traduït en una sèrie de querelles judicials que haurà de resoldre un reputat Magistrado Juez español tan aviat com arribi de la cacera que està fent a la Baronia de Sant Oïsme, a la Noguera, a la vora ja del Pallars Jussà.

Quina llàstima!

Foto: un “montero” lluint un cérvol català acabat d’abatre pel Magistrado Juez.

Font: http://www.directe.cat/article/un-jutge-decidira-sobre-la-lluita-interna-a-la-pdd-12346

dimarts, 10 de febrer del 2009

Receptes anticrisi


Esperonat per les consignes donades pel Govern Rodríguez a tots els españols per tal que entre tots posem el nostre granet de sorra per combatre la crisi, m’acabo de comprar un nou automòbil de fabricació nacional.

Després d’un debat a casa, la meva dona volia un vehicle esportiu amb forces cavalls, l’escollit, però, ha sigut un “SEAT Sant Fost de Campsentelles”, es tracta d’un model poc conegut de la marca de la Zona Franca. És un bon cotxe però van errar-la a l’hora de batejar-lo ja que si li haguessin posat “SEAT Albacete” les seves vendes s’haurien quintuplicat.

El motiu d’haver triat un “Sant Fost de Campsentelles” és que du de sèrie uns llums intermitents molt visibles i grans. Els intermitents són uns llums que s’encenen i apaguen cadencialment i que els cotxes duen a la part frontal i posterior (alguns també als laterals), servien per indicar la imminència d’una maniobra del vehicle. Quan condueixo encara m’agrada usar-los: en arribar a una cruïlla assenyalo si he de girar a l’esquerra o la dreta. A les rotondes poso l’intermitent de l’esquerra quan giro dins d’elles i el dret quan em disposo a abandonar-les. Fins i tot quan em disposo a avançar el vehicle del davant assenyalo la maniobra primer amb l’intermitent esquerra i després el dret en acabar-la!!!

Fins ahir em sentia orgullós de conduir d’aquesta manera, la meva conducció esdevenia exclusiva, elegant i gens convencional. Ahir però, mentre em dirigia a l’assaig setmanal dels Cors de Clavé, en posar els intermitents en una rotonda de l’Avinguda dels Països Catalans (topònim en vies d’extinció) una parella de Mossos van donar-me l’alto, vaig pensar que volíem felicitar-me. Res més lluny de la realitat, em van preguntar què dimonis estava fent, em van dir que els intermitents només es posen en situació d’aparcament en doble fila tots quatre a l’hora tal com fan sovint ells. Tot plegat es va acabar amb la pèrdua de 6 punts del carnet, una multa de 900€ per contaminació lumínica i una carta personal del Conseller Saura recriminant-me molt seriosament la meva actuació.

Mentre el Mosso en qüestió estava preparant-me la recepta va passar per la rotonda a 120 km/h un “SEAT León” de color groc amb espoilers, alerons i llantes d’aliatge emetent un soroll ensordidor que va fer fugir totes les aus del voltant. Va saludar la parella de Mossos amb un toc de clàxon i el mosso que m’estava receptant va dir-li al seu company “Es el Kevin que se va a buscar a la Manoli para salir de marcha”.


Tot seguit vaig seguir el meu camí vers l’assaig, satisfet per haver contribuït per partida doble a pal·liar els efectes de la crisi. Amb els diners de la multa el Govern Rodríguez podrà seguir subvencionant els depauperats bancs españols.


foto: La Manoli amb la seva amiga Jennifer davant el cotxe del Kevin

dijous, 5 de febrer del 2009

Mea culpa, mea grandissima culpa


Aquest darrer cap de setmana vaig participar en un Seminari organitzat per la Universitat de Vic sobre “El Misticisme Poètic Verdaguerià i la seva influència en la Narrativa Costumista Catalana del darrer terç de segle XIX” El Seminari prometia ser d’allò més interessant ja que la temàtica era molt engrescadora. Quan el primer ponent va començar a parlar va aixecar-se d’entre el públic un senyor de mitjana edat tot dient que no entenia el català i que si us plau es fes l’exposició en español. Aquest senyor, catedràtic per la Universitat Ramon Llull, va argumentar que tot i que ell i els seus pares havien nascut a Catalunya, la seva avia materna va néixer a la bonica localitat extremenya de Zafra malgrat que als tres mesos ja havia anat a viure a Sant Iscle de Vallalta. Degut a tot això el catedràtic en qüestió encara no havia pogut començar a entendre el català. La majoria d’assistents no va dir res i el ponent va seguir la seva verdagueriana dissertació en la llengua de Gòngora. Aleshores jo vaig demanar la paraula i vaig mostrar disconformitat. Un murmuri general de desaprovació va escampar-se per la sala i, com que ningú em donà suport, tot el que restà de seminari es feu en español.

Durant la “pausa café” ningú va dirigir-me la paraula, tret d’una noia d’Avinyonet de Puigventós que m’abocà el tallat damunt la camisa de cal Jofré com a desgreuge a l’ultratjat catedràtic.


Tots aquests fets m’han fet adonar del meu radicalisme i intransigència respecte l’ús de la llengua catalana. Actituds com la meva fan antipàtics els catalans i això s’ha de tallar de soca-rel. Com a prova de sincer penediment el proper seminari on assistiré serà el dedicat a “Mística Carmelitana. Santa Teresa i San Juan de la Cruz, una excelencia literaria” impartit a la Universidad de Àvila on no penso pas demanar que es faci en català...