Cooperació Nord-Sud per frenar el canvi climàtic

Cada cop es fa més palès que el canvi climàtic és una seriosa amenaça que planeja damunt el Planeta. A Reus mateix fa més de tres mesos que no plou, en cosa de pocs dies passem de temperatures siberianes a primaveres gairebé àrabs, no hi ha neu al Pirineu i l'ex-Presidente Aznar ja no pot anar fer pràctiques d'esquí nòrdic al Pla de Beret. La llista d'exemples seria interminable ....

És evident que aquestes modificacions tan brusques són degudes a l'acció de l'home. Durant les darreres dècades milions de tones de CO2 s'han emès a l'atmosfera sense cap mena de control. Sortosament alguns països estan començant a posar uns primers remeis (encara del tot insuficients) mirant de limitar-ne les emissions. Sense anar més lluny a Catalunya, on tenim molta sensibilitat medi ambiental (cada dia a l'hora de sopar la televisió autonòmica emet l'Espai Terra del Tomàs Molina), el nostre govern regional vetlla constantment pel compliment dels Protocols de Kyoto.

Ara, però, un nou entrebanc pot posar en perill tota aquesta ingent tasca d'aturar l'increment de les emissions de CO2 a Catalunya: El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña i la Delegada del Govierno estan fent una creuada obligant a què la bandera estanquera onegi en totes les balconades dels Ajuntaments i llocs oficials del País. Aquesta mesura, absurda i inúti, ha fet que ja se n'hagi socarrimat alguna i donada la qualitat del teixit fa que els gasos emesos siguin d'allò més perniciosos pel medi ambient. Arran d'això vull fer una crida pública a tothom per què no s'escalivi cap més estanquera. Proposo com a alternativa que siguin curosament despenjades i lliurades al Domund per tal que les enviï a les seves Missions de Guinea Papua (a l'altra banda del planeta) i allí puguin ser aprofitades per vestir als indígenes d'aquelles llunyanes terres australs amb atrevits dissenys dignes de ser signats per l'Agatha Ruiz de la Prada. Tot el planeta ho agrairà!

foto: Aborígens de Nova Guinea-Papua amb la seva indumentària habitual consistent en colors freds i apagats, ben aviat podran lluir vistosos models amb predomini del groc i també del vermell que els donarà un toc d'exclusivitat i modernitat. I tot això gràcies a les nostres estanqueres salvades del foc!

Cojuntura política explicada als joves

Coincidint amb el Carnaval de Reus, conegut arreu del món, han vingut uns quants dies els meus nebots de Santa Maria del Camí. Sabedors com són del constant seguiment de l'actualitat política que faig, van preguntar-me per quin motiu el Timoner que ha de dur (amb il·lusió) el nostre País fins les més altes quotes de sobirania nacional mai imaginades ha pactat els pressupostos regionals amb un partit on l'anticatalanisme més visceral és una de les seves raons de ser.

Inicialment els vaig recomanar que potser trobarien alguna explicació a la seves incisives preguntes tot llegint les rigoroses reflexions contingudes als ponderats articles de prestigiosos analistes polítics com Jordi Barbeta i/o Francesc-Marc Àlvaro. Vaig pensar, però, que potser aquestes erudites lectures serien massa feixugues per uns estudiants del BAT Artístic. Aleshores vaig trobar una manera molt més planera i gràfica per intentar explicar-los aquest fenomen:

Vaig mostrar-los una fotografia on una noia té agafades amb fermesa les parts més púdiques del noi que té davant seu. Una primera impressió inicial de l'escena pot fer-los pensar que el noi es troba incòmode i trasbalsat al sentir-se tan ben subjecte per un indret tan sensible, però després d'una segona mirada més atenta a l'expressió del noi podran arribar a la conclusió que a aquest no li desagrada gens la situació, més aviat al contrari. Aleshores vaig proposar-los l'analogia que el noi podria dir-se Artur i la noia podria dir-se, per exemple, Alícia. I que no es pot descartar que a l'Artur li encanta que l'Alicia el tingui ben agafat pels ... tot i que a vegades li pugui fer una micona de mal. Després d'aquesta explicació, els meus nebots van entendre perfectament les motivacions que han facilitat que el pacte PP-CiU sigui una realitat.

Nota d'interès local: Aquesta imatge també pot emprar-se per explicar els acords de govern de Reus fets a partir de les passades eleccions. En aquest cas, el noi podria dir-se Carles i la noia seguiria dient-se, per exemple, Alícia (tot i que el seu rostre hauria d'estar més Alegret). L'única diferència amb el cas anterior és que en el cas reusenc el rostre del noi (Carles) en cap moment reflexaria incomoditat o trasbals i que en tot moment es sentiria molt còmode en aquella situació, fins i tot molts dies abans del dia 22 de maig de 2011, data en què es va produir tan feliç encontre.

foto: Artur o Carles i Alicia o Alicia A

Activitat Extraescolar Complementària: Com a complement als exercicis anteriors podria proposar-se als estudiants de BAT Artístic un activitat amb photoshop on hom podria substituir els respectius rostres dels xicots de la fotografia pels del Timoner o l'Alcalde i els de les respectives Alicias Peperas.

Confusió antropològica

El Sr. Carlos Dívar Presidente del Consejo General del Poder Judicial del Reino de España, i per tant el màxim representant de la Judicatura d'aquell estat colonialista, ha comparat el respecte que sent per la llengua catalana amb el que sent per la llengua mandinga. Tot plegat ha causat força indignació. Jo en canvi ho entenc molt bé i crec que el Togat President simplement s'ha deixat endur per una traició del seu insconscient:

Els Mandingos, eren un grup tribal que habitava l'Àfrica colonitzada pels anglesos. Molts d'ells van ser deportats cap a terres americanes per ser emprats com a esclaus. Els que pertanyem a la generació del Naranjito (Mundial de furbo d'Epaña de 1982) encara recordem l'emocionant història del mandingo Kunta Kinte, heroi de la sèrie "Raices" i programada per l'aleshores millor (i única) televisió d'españa: TVE. La història narrava la vida d'aquest mandingo que fou capturat, torturat i sotmès a l'esclavatge. Un cop portat a Amèrica va intentar escapar-se i com a càstig el seu "amo" va fer-li tallar mig peu. També va obligar-lo a aprendre l'anglès, renunciar a la seva llengua, li va canviar el nom i el va fer anomenar Toby enlloc de Kunta Kinte. Suposo que el Sr. Dívar també va veure aleshores "Raices" i el seu inconscient ha establert un inexplicable paral·lelisme entre el Mandingo Kunta Kinte i els catalans.

Als Catalans ens convindria més que enlloc de confondre'ns amb els submisos Mandingos, ho fessin amb els Jívars, la temible tribu amazònica que té el curiós costum de, mitjançant una cervatana letalment emmetzinada, atura els enemics que gosen atacar-los. Tot seguit, s'entretenen a reduir-los-hi el cap i emprar-lo com a element decoratiu del rebedor de les seves cabanes.
foto 1: El President Mas a la Moncloa amb el Sr. Mariano Rajoy. El Mandingo Kunta Kinte emmanillat al costat del seu amo esclavista.

foto 2: Uns simpàtics Jívars decidint en quin lloc del seu estatge penjaran el darrer caparró que s'han firat.

No hi ha mal que cent anys duri

Era el mes de març de 1912 quan un fort terrabastall va esglaiar a la gent que hi havia a la vora de l'Estació del Nord de Reus: un tren que hi entrava no es va poder aturar i va sortir de la via fins arribar al carrer. Avui, 100 anys més tard, a Mataró a un altre li passa gairebé el mateix:



La meva enhorabona a ADIF i RENFE hereves de l'antiga Compañia de Caminos de Hierro del Norte de España per aquests cent anys de constant inversió en tecnologia i seguretat en la xarxa ferroviària de les seves colònies catalanes que ha permès, entre moltes altres coses més, millorar sensiblement les mesures de seguretat dels trens a l'hora d'aturar-se.

fotos: Estació del Nord de Reus. març de 1912. Estació de Mataró. febrer de 2012. El pariodicu.es

Un consell fraternal

Quan viatjo en automòbil cap a l'Europa civilitzada, Nord enllà, acostumo a fer parada i fonda en algun indret de la Catalunya Nord tot just abans d'entrar a terres occitanes. Recordo el darrer cop que vaig fer nit a la ciutat de Perpinyà i em vaig hostatjar en un acollidor hotelet anomenat "Le Catalan avec le porron" on tot el seu personal va vestit amb barretina, faixa i espardenyes de pagès però, com ja deveu suposar, no parlen ni entenen un borrall de català. Abans d'anar a dormir, i com que des de la finestra de l'habitació es veu el cim del Puigneulós on hi ha el repetidor de TV3 que dóna senyal a l'Alt Empordà i el Rosselló, vaig posar la TV amb la intenció de sentir l'habitual crònica que fa el Pere Condonyan des de Perpinyà. El meu desig se'n va anar en orris quan vaig veure que estaven sintonitzades totes les emissores franceses, la BBC, la RAI i alguna d'alemanya, però TV3 no hi era pas.

Aquesta anècdota em va fer veure que els nostres germans del Nord no estan gaire ben informats del que passa al Sud i amb el temps van tenint una idea esbiaixada i distorsionada de la realitat que es viu a la part Meridional del Principat. Només això pot explicar que des de l'Ajuntament de Font-Romeu a l'Alta Cerdanya, i arran de l'abandonament que pateix la comarca per part del govern francès, demanin la revisió del Tractat dels Pirineus i tornar a ser inclosos dins el municipi de Llívia. És evident que desconeixen que Llívia té la desgràcia d'estar sotmesa actualment a l'administració colonial española i que posats a ser una colònia val més ser-ho de París que no pas de Madrid. És com si en una feina penosa i mal pagada haver de triar entre fer-la a les ordres d'un amo educat, culte i amable o que l'amo sigui ignorant, barroer, brut i fastigós. Aquesta per mi seria la diferència entre la colonització francesa i l'española.

Un consell als amics de Font-Romeu: espereu a demanar la revisió del Tractat dels Pirineus a què des del Sud fotem patada a tota aquesta rèmora que és España i aleshores feu vosaltres el mateix amb França. En sortireu guanyant!!!

foto: Una vista de la plana del Rosselló (actualment sota el domini colonial francès) des del cim del Puigneulós. Martell de Reus