dijous, 26 de novembre de 2009

Records d'escola

La recent emissió de l’adaptació televisiva de l’excel·lent novel·la de Jaume Cabré “Les Veus del Pamano” m’ha fet evocar alguns records de quan anava a escola i que em disposaré a compartir amb vosaltres amb algun que altre post. (Noteu que explicar batalletes és un preocupant símptoma de senectut).

Al col·legi on anava eren uns ferms partidaris de les avantguardes més innovadores que aportaven els moviments de renovació pedagògica. Al seu costat la reputada “Escola Virtèlia” era un vulgar cole de quillos. Per això quan sortíem al pati, a l’hora del “recreu”, els nostres mestres ens organitzaven en equips per jugar a futbol. Els equips eren els “ buenos” contra els “malos”. No cal que us digui que qui escriu aquest post era sempre inclòs a la selecció dels “malos”. Raret com sóc, aquesta mena d’esbarjo no m’acabava d’estimular i per això vam decidir juntament amb un altre nen (1) “malo” com jo deixar de jugar a futbol i donar voltes al pati mentre comentàvem el programa sobre el “Liron Careto” del Sr. Rodríguez de la Fuente emès el vespre anterior per la TVE. Quan els professors s’adonaven del fet s’apropaven a nosaltres i agafant-nos amb fermesa per la respectiva orella de cadascú érem convidats a reincorporar-nos a la nostra selecció amb el comentari: “Aquí hay que jugar al futbol. Pareceis niñas que se dedican a dar paseillos por el patio”...

Com a corol·lari de tot plegat si mai us creueu amb algú amb el pavelló auditiu dret sobredimensionat probablement aquest no sigui el Princep Charles d’Anglaterra sinó que és el Martell de Reus.

(1) A aquella escola les nenes eren una espècie tan rara i exòtica com ho és el pingüí del turquemistan. (nota de l’autor)

10 comentaris:

Clidice ha dit...

em sona en versió femenina :P en el meu cas era al revés, perquè les nenes que no volíem passejar parlant de programes televisius, ni jugar a cuinetes, i que preferíem el futbol (arxiprohibit), el bàsquet (tolerat), o jugar a cavall-fort (sin bombachos olvídense) érem titllades de marimachos y condemnades verbalment a la solteria perpètua. La senectud segurament va més avançada en el meu cas :P I jo també recordo el capítol del lirón careto i el del buitre leonado :P

M'ha encantat llegir-te :)

sanset i utnoa ha dit...

Jo vaig tenir més sort amb això. Jo també jugava a la "sel·lecció dels malos" però, com els mestres s'estaven tota l'hora del pati al bar, i els que vigilaven ho feien a la seva manera, podies acabar anant molt per lliure. El meu pavelló auricular restarà eternament agraït a aquests mestres-escapistes!

*Sànset*

Mon ha dit...

caranm sembla que haguem anat al mateix cole

Jordi ha dit...

Martell, no sé quina edat tens, però això passava fa mooolts anys! A nosaltres simplement ens deixaven anar al pati a que fessim el que ens donava la gana... mentre no molestèssim, és clar! A futbol mai jugava perquè com també era dels "malos" no tenia res a fer... Em posava de defensa que alguna pilota si més no tocaria per enviar-la a l'altre punta!

Agnès S. ha dit...

Jo, com el Jordi, el cas era deixar-los a ells tranquils, no portar problemes.

Jo, jugava a "Los Ángeles de Charli", i teniem pistoles que eren bastonets... però també jugavem a futbol, i ens barrejavem sovint nens i nenes.
Tinc molts bon records de les estones d'esbarjo. :-)

Pep Cistell ha dit...

Jo anava al Colegio Nuestra Sra. del Rosario de los Padres de la Sagrada Familia de Dios y España.
L´encarregat de les tasques esportives era el padre Joaquín Roig (Joaquín i no Joaquim perquè era valencià, poble especialitzat en barrejar noms espanyols amb cognoms catalans).
Aquest capellà hipanoanoparlant prohibia jugar a qualsevol cosa que no fos el futbol i els seus exercicis gimnàstics consitien a fer córrer els nens tant de complexió atlètica com de 220 Kgs. un recorregut de 3 Kms.
El menys dotats per córrer arribaven extenuats i al límit del col.lapse.
Per aquesta concepció tran ultramoderna de l´esport i d´altres innombrables mèrits la ciutat de Reus li ha dedicat un carrer.
No és broma, es una travessia dels Països Catalans.

Anònim ha dit...

hi, how are you? synthroid online [url=http://dotnet.org.za/members/cheap-synthroid-online.aspx]cheap synthroid[/url] http://dotnet.org.za/members/cheap-synthroid-online.aspx online

Josep ha dit...

Un any després de deixar l'escola hi vaig passar i em vaig sentir en un lloc estrany i desconegut.

Amb l'institut em va passar el mateix, només sis mesos després.

Curiós això dels records, oi?

GAIA ha dit...

Sort que pels nostres fills (qui en tingui) han canviat molt les coses. Jo recordo la "odiosa" hora de el "Angelus" (anava a una escola de monges i a les 12:00 es parava per resar). Sempre m'expulsaven de classe per parlar i jo encantada. També era de las "malas", ja ja

Anònim ha dit...

Be not fuming that you cannot win others as you wish them to be, since you cannot make tracks yourself as you wish to be