dilluns, 2 d’abril del 2012

Portabilitat espiritual


Des de ja fa molt més d'un any una fortíssima sequera fueteja les terres del Sud i l'Oest de Catalunya. Durant mesos i mesos la pluja caiguda s'ha reduït a xifres només comparables a les de la inversió del Ministerio de Fomento a les seves colònies catalanes és a dir al voltant del 0 més absolut. Davant aquest flagell estem del tot impotents i no tenim gaire cosa a fer, a part de l'estalvi de l'èscàs recurs vital.

Quan això passa acostuma a ser freqüent que es facin pregàries i "rogatives" per demanar la pluja adreçades a la Providència Celestial. Qui escriu aquestes ratlles setmana rera setmana ha anat oferint ciris a sengles capelles dedicades a Sant Galderic i Sant Bernat, els patrons respectius dels pagesos i els excursionistes tot demanant la vital pluja. A més a partir del novembre del 2011 vaig fer-me devot de la fe mariana ja que vaig considerar que aquesta esdevindria força influent en l'actual cojuntura. Malauradament, però, el resultat de tanta activitat pietosa ha estat que dia rera dia als mapes del temps de TV3 hi apareixia una fletxa indicant un eixut vent del nord-oest de força vuit que arribava puntualment tot eixugant la poca humitat que encara quedava.

Ara però m'assabento que la Comunitat Musulmana ha fet durant aquest cap de setmana unes pregàries a les seves mesquites per demanar que plogui a Catalunya. Fins ara no em mirava amb gaires bons ulls la creença sorgida de la Meca el 622 DC però vist l'èxit obtingut amb els sants i mares de déus nostrades he decidit donar-los-hi un vot de confiança i estar amatent als esdeveniments pluvials que puguin produir-se. I si finalment acaba plovent no descarto canviar-me de companyia i demanar la portabilitat religiosa.

Ves a saber si tot plegat es tradueix en pluges abundoses i aquest estiu la meva esposa haurà d'acompanyar-me ataviada en burca a la nostra platja nudista habitual tal i com preceptuen els dogmes alcorànics que haurem abraçat com agraïment per tanta pluja caiguda del cel.

divendres, 9 de març del 2012

Els tenim molt a la vora però no sabem qui són


Quan em disposo a escriure un post per glosar l'obra d'algun personatge o institució acostumo a documentar-me i aprofundir en la recerca de la seva biografia a fi efecte que l'escrit gaudeixi de rigor i credibilitat. Mitjançant google.cat, ca.wikipedia.org o planes webs específiques és fàcil arribar a recollir molta informació de tot aquell que és objecte de les pentinades que ofereixo des de la meva perruqueria blogaire.

Ahir arran de la resolució del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña volia dedicar un breu homenatge als 21 Magistrados que l'han deliberat. Volia relacionar-los un a un, penjar la seva fotografia amb senyal de respecte i submissió. Però quina ha estat la meva sorpresa quan remenant hores i hores pel ciberespeai no he trobat res de tot això. No trobo cap relació de qui són els 21 misteriosos Magistrados, cap fotografia d'ells, res de res. Per internet puc trobar tota mena d'informació de qui son els Ministros o Diputados que configuren respectivament el poder executiu i legislatiu colonitzador español (si cliqueu aquí trobareu la d'un Diputado Español qualsevol trobat a l'atzar) però de l'altre poder, el Judicial, no hi ha manera de poder trobar qui són els 21 Magistrados que integren el totpoderós òrgan jurisdiccional.

foto: davant la impossibilitat de trobar el careto dels 21 magistrats. N'he buscat una de com imagino que deuen ser.

dimarts, 6 de març del 2012

Llops de Mar


El President de la Comunidad Autónoma Catalana Sr. Artur Mas ens té acostumats a emprar metàfores de caire mariner a l'hora de descriure'ns l'actual cojuntura. Aquestes metàfores dotades de gran contingut pedagògic han agradat als nous governants españols del PP i també se les han fet seves. Sense anar gaire lluny el Ministro de Economía Sr. Luís de Guindos (que per cert no fa cara de ministre) ha dit que "todos vamos en el mismo barco" per negar qualsevol pretensió d'alguna comunidad autónoma per tal que se'ls permeti un lleu increment en la seva previsió de dèficit.

Aclaparat per tants símils marítims jo no vull ser menys i si em permeteu també en faré un: anem tots al mateix vaixell, capitanejat pel Capità Raxoi que mentre navega a la vora de perillosos esculls s'ho fa al seu camarot amb una valquíria. El Sr. de Guindos és el contramestre i el Sr. Artur Mas no és res més que un grumet que es dedica a netejar la coberta. Els catalans estem tots tancats a les bodegues del vaixell i quan aquest naufragui no tindrem cap opció d'arribar als bots salvavides i ens enfonsarem amb la nau al fons del mar (matarile li le li le).

dimarts, 28 de febrer del 2012

Cooperació Nord-Sud per frenar el canvi climàtic


Cada cop es fa més palès que el canvi climàtic és una seriosa amenaça que planeja damunt el Planeta. A Reus mateix fa més de tres mesos que no plou, en cosa de pocs dies passem de temperatures siberianes a primaveres gairebé àrabs, no hi ha neu al Pirineu i l'ex-Presidente Aznar ja no pot anar fer pràctiques d'esquí nòrdic al Pla de Beret. La llista d'exemples seria interminable ....

És evident que aquestes modificacions tan brusques són degudes a l'acció de l'home. Durant les darreres dècades milions de tones de CO2 s'han emès a l'atmosfera sense cap mena de control. Sortosament alguns països estan començant a posar uns primers remeis (encara del tot insuficients) mirant de limitar-ne les emissions. Sense anar més lluny a Catalunya, on tenim molta sensibilitat medi ambiental (cada dia a l'hora de sopar la televisió autonòmica emet l'Espai Terra del Tomàs Molina), el nostre govern regional vetlla constantment pel compliment dels Protocols de Kyoto.

Ara, però, un nou entrebanc pot posar en perill tota aquesta ingent tasca d'aturar l'increment de les emissions de CO2 a Catalunya: El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña i la Delegada del Govierno estan fent una creuada obligant a què la bandera estanquera onegi en totes les balconades dels Ajuntaments i llocs oficials del País. Aquesta mesura, absurda i inúti, ha fet que ja se n'hagi socarrimat alguna i donada la qualitat del teixit fa que els gasos emesos siguin d'allò més perniciosos pel medi ambient. Arran d'això vull fer una crida pública a tothom per què no s'escalivi cap més estanquera. Proposo com a alternativa que siguin curosament despenjades i lliurades al Domund per tal que les enviï a les seves Missions de Guinea Papua (a l'altra banda del planeta) i allí puguin ser aprofitades per vestir als indígenes d'aquelles llunyanes terres australs amb atrevits dissenys dignes de ser signats per l'Agatha Ruiz de la Prada. Tot el planeta ho agrairà!

foto: Aborígens de Nova Guinea-Papua amb la seva indumentària habitual consistent en colors freds i apagats, ben aviat podran lluir vistosos models amb predomini del groc i també del vermell que els donarà un toc d'exclusivitat i modernitat. I tot això gràcies a les nostres estanqueres salvades del foc!

dijous, 23 de febrer del 2012

Cojuntura política explicada als joves

Coincidint amb el Carnaval de Reus, conegut arreu del món, han vingut uns quants dies els meus nebots de Santa Maria del Camí. Sabedors com són del constant seguiment de l'actualitat política que faig, van preguntar-me per quin motiu el Timoner que ha de dur (amb il·lusió) el nostre País fins les més altes quotes de sobirania nacional mai imaginades ha pactat els pressupostos regionals amb un partit on l'anticatalanisme més visceral és una de les seves raons de ser.

Inicialment els vaig recomanar que potser trobarien alguna explicació a la seves incisives preguntes tot llegint les rigoroses reflexions contingudes als ponderats articles de prestigiosos analistes polítics com Jordi Barbeta i/o Francesc-Marc Àlvaro. Vaig pensar, però, que potser aquestes erudites lectures serien massa feixugues per uns estudiants del BAT Artístic. Aleshores vaig trobar una manera molt més planera i gràfica per intentar explicar-los aquest fenomen:

Vaig mostrar-los una fotografia on una noia té agafades amb fermesa les parts més púdiques del noi que té davant seu. Una primera impressió inicial de l'escena pot fer-los pensar que el noi es troba incòmode i trasbalsat al sentir-se tan ben subjecte per un indret tan sensible, però després d'una segona mirada més atenta a l'expressió del noi podran arribar a la conclusió que a aquest no li desagrada gens la situació, més aviat al contrari. Aleshores vaig proposar-los l'analogia que el noi podria dir-se Artur i la noia podria dir-se, per exemple, Alícia. I que no es pot descartar que a l'Artur li encanta que l'Alicia el tingui ben agafat pels ... tot i que a vegades li pugui fer una micona de mal. Després d'aquesta explicació, els meus nebots van entendre perfectament les motivacions que han facilitat que el pacte PP-CiU sigui una realitat.

Nota d'interès local: Aquesta imatge també pot emprar-se per explicar els acords de govern de Reus fets a partir de les passades eleccions. En aquest cas, el noi podria dir-se Carles i la noia seguiria dient-se, per exemple, Alícia (tot i que el seu rostre hauria d'estar més Alegret). L'única diferència amb el cas anterior és que en el cas reusenc el rostre del noi (Carles) en cap moment reflexaria incomoditat o trasbals i que en tot moment es sentiria molt còmode en aquella situació, fins i tot molts dies abans del dia 22 de maig de 2011, data en què es va produir tan feliç encontre.

foto: Artur o Carles i Alicia o Alicia A

Activitat Extraescolar Complementària: Com a complement als exercicis anteriors podria proposar-se als estudiants de BAT Artístic un activitat amb photoshop on hom podria substituir els respectius rostres dels xicots de la fotografia pels del Timoner o l'Alcalde i els de les respectives Alicias Peperas.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Confusió antropològica



El Sr. Carlos Dívar Presidente del Consejo General del Poder Judicial del Reino de España, i per tant el màxim representant de la Judicatura d'aquell estat colonialista, ha comparat el respecte que sent per la llengua catalana amb el que sent per la llengua mandinga. Tot plegat ha causat força indignació. Jo en canvi ho entenc molt bé i crec que el Togat President simplement s'ha deixat endur per una traició del seu insconscient:

Els Mandingos, eren un grup tribal que habitava l'Àfrica colonitzada pels anglesos. Molts d'ells van ser deportats cap a terres americanes per ser emprats com a esclaus. Els que pertanyem a la generació del Naranjito (Mundial de furbo d'Epaña de 1982) encara recordem l'emocionant història del mandingo Kunta Kinte, heroi de la sèrie "Raices" i programada per l'aleshores millor (i única) televisió d'españa: TVE. La història narrava la vida d'aquest mandingo que fou capturat, torturat i sotmès a l'esclavatge. Un cop portat a Amèrica va intentar escapar-se i com a càstig el seu "amo" va fer-li tallar mig peu. També va obligar-lo a aprendre l'anglès, renunciar a la seva llengua, li va canviar el nom i el va fer anomenar Toby enlloc de Kunta Kinte. Suposo que el Sr. Dívar també va veure aleshores "Raices" i el seu inconscient ha establert un inexplicable paral·lelisme entre el Mandingo Kunta Kinte i els catalans.

Als Catalans ens convindria més que enlloc de confondre'ns amb els submisos Mandingos, ho fessin amb els Jívars, la temible tribu amazònica que té el curiós costum de, mitjançant una cervatana letalment emmetzinada, atura els enemics que gosen atacar-los. Tot seguit, s'entretenen a reduir-los-hi el cap i emprar-lo com a element decoratiu del rebedor de les seves cabanes.
foto 1: El President Mas a la Moncloa amb el Sr. Mariano Rajoy. El Mandingo Kunta Kinte emmanillat al costat del seu amo esclavista.

foto 2: Uns simpàtics Jívars decidint en quin lloc del seu estatge penjaran el darrer caparró que s'han firat.

dijous, 9 de febrer del 2012

No hi ha mal que cent anys duri


Era el mes de març de 1912 quan un fort terrabastall va esglaiar a la gent que hi havia a la vora de l'Estació del Nord de Reus: un tren que hi entrava no es va poder aturar i va sortir de la via fins arribar al carrer. Avui, 100 anys més tard, a Mataró a un altre li passa gairebé el mateix:



La meva enhorabona a ADIF i RENFE hereves de l'antiga Compañia de Caminos de Hierro del Norte de España per aquests cent anys de constant inversió en tecnologia i seguretat en la xarxa ferroviària de les seves colònies catalanes que ha permès, entre moltes altres coses més, millorar sensiblement les mesures de seguretat dels trens a l'hora d'aturar-se.

fotos: Estació del Nord de Reus. març de 1912. Estació de Mataró. febrer de 2012. El pariodicu.es