Ahir a la nit mentre llegia a casa “La Primera Història d’Ester” de Salvador Espriu vaig sentir sobtadament crits i sorolls. La primera reacció fou d’esglai però la meva dona em va recordar que hi havia futbol. Aleshores vaig pensar que el Madrid havia fet un gol ja que l’escàndol i l’alegria era més que considerable, però qui havia fet un gol havia sigut el FC Barcelona davant el Chelsea.
Aleshores vaig posar la tele i van començar a sortir aficionats del Barça, molts d’ells lluint banderes estelades, tot cridant consignes com: “Toma, toma, toma nos vamos hasta Roma” o bé “Campeones, campeones, ohé ohé ohé”. Fa pocs dies a la meva ciutat el Reus Deportiu també es va proclamar Campió d’Europa d’Hoquei Patins i l’afició reusenca també cantava eslogans semblants igualment en castellà.
Tot això em fa reflexionar i veig que el català no és una llengua útil per proferir crits de joia i victòria. Suposo que això és degut al fet que després de 300 anys d’invasió española aquestes expressions han desaparegut de l’imaginari col•lectiu català.
Quan el 2014, el Sr. Artur Mas proclami la independència a la Plaça de Sant Jaume (ara es veu que els de Conver són independentistes, ja veurem quan dura...) les masses enfervorides i plenes de joia cridaran: “Ya no està pendiente, Catalunya independiente!!!” o bé “Se oye, se nota, España ya està rota!!”.
Foto: un aficionat del Barça del sector crític de la CUPS, i que fa poc va escindir-se del corrent Esquerra Independentista de l’ERC, celebrant el segon gol del Barça davant el Chelsea. www.3cat24.cat
Entrades
10 comentaris:
Si, és veritat. El campanar de la parròquia de Sant Salvador de La Mussara està per caure. Els meus avis i besavis de part materna eren de Mont-ral, Capafonts, La Febró... aquelles terres estimades d'allà dalt. No dic res de futbol, que no hi entenc i no segueixo l'afició, però estic també content dels èxits catalans. Salutacions.
Vull pensar que això és com els "piropos", que resulten més fàcils amb castellà pel que sempre he comprovat. (Modèstia, apart. Però en català, tant pocs com vulguis).
El que compta és el que sents per dins.
Visca el Barça!
Visca Catalunya!
No sóc afeccionada al futbol però visca el Barça. El que no entenc són les ovacions en castellà
deu ser que els catalans ho sentim per dins... jo m'he emocionat molt aquests dies però no he cridat en cap llengua...
ahir fins i tot llegint un article sobre el partit del divendres en un diari esportiu m'emocionava.
i a més, no cal pensar en la crisi, ni en l'estatut, ni en el finançament, només cal que quatre milionaris donant patades a una pilota surtin per la tele... i nosaltres tots contents i emocionats. És gloriós.
Biba er furbo!!!!
Hehe, molt bons els slogans. I sí, tens tota la raó, és una cosa que jo també he pensat alguna vegada i vaig arribar a la conclusió de que fins i tot els Oeoeoeoeoe... són en castellà. Normalitze'm el hooliganisme d'una puta vegada!!!:
Ueueueueue...
Jo me´n alegro més de les derrotes del Madrid que de les victòries del Barça.
Més que res perquè així m´estalvio l´olor a socarrat de les banderes de Reus i Catalunya que cremen els simpàtics seguidors d´aquest gloriós equip espanyol al bell mig de la plaça del Prim.
Aquests fets han passat per dos anys consecutius coincidint amb les victòries a la lliga. Per descomptat que ningú ha rebut ni el més mínim càstig.
¡Todos los españoles somos iguales¡ ¡ Viva Ejpaña, coño, Viva Ejpaña.
José Cesto, socio honorario del Real Madriz
Jo m'imagino que el problema rau en que no se sap si la lletra e ha de dur accent obert o bé tancat, és a dir: oè, oè, oè o bé oé, oé, oé. Per això es tira per la via més fàcil, l'espanyol. Un dia vaig enxampar dos empleats del Tall Britànic intentant fer un rètol en bell llemosí. Un li deia al que escrivia: gàbia, i l'altre, gàvia. El final us el podeu imaginar: JAULA.
Avui no ha pogut ser, però ja caurà. Per cert, què diríeu que opinaria en Karl Marx, del futbol?
Afegeixo un dels crits més sentits després d'haver conquerit el Barça la Copa de Su Grasiosa Maquestat Apañola: "olelé, olalà, ser del Barça és lo millor que n'hi ha".
Fet que faig constar per si pot ser d'interès a algun sociòleg de l'esport.
Vaig veure una gentada pel carrer, enarbolant senyeres estelades, cridant allò d'"in-inda-indapandència", tothom agermanat amb l'anhel de llibertat nacional...
I em vaig despertar. Suposo que me'n vaig anar a dormir amb les imatges de les celebracions blau-granes a la retina.
Desenganyem-nos, si volem veure senyeres pels carrers hem d'esperar que el Barça triomfi com la San Miguel.
Publica un comentari a l'entrada