Nitbona, nadals i ara... La Nitvella!!!

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Una furtiva llàgrima

Abans d'ahir vaig llegir un interessant post del meu col·lega reusenc Alberto http://albertobondesio.blogspot.com/2008/12/la-pensi-mitja-tarragona-augmentar-un.html on es feia ressò de la ingent tasca feta pel nostre diputat Joan Ruiz per millorar el nivell de vida dels tarragonins i les tarragonines. Voldria corroborar el seu post amb una vivència personal que he tingut fa poc i que s'afegeix al que ha explicat l'Alberto.

La Blaieta, la meva veïna de sota, és una humil vídua que va fent la viu viu com pot amb una pensió SOVI de 356,20€ mensuals. Sovint quan arribo del tros passo per casa seva i li porto alguna cosa del recapte. L'altre dia li vaig dur unes bajoquetes (ara és el temps millor, surten molt bones ja que no tenen gens de fils) i vaig seure una estona amb ella al menjador. Damunt del bufet hi havia un parell de retrats, el primer era del seu difunt marit, un heroi de guerra que va ser immolat a Luzon durant la guerra de Filipines (la seva actuació ha restat immortalitzada a l'inolvidable film d'Antonio Roman "Los Ultimos de Filipinas"), el segon, al costat d'una petita espelma encesa, era d'un home madur , ben plantat, amb barba ja un xic canosa. La Blaieta és una dona pietosa i devota i vaig pensar que es tractava de Sant Joan Crisòstom. En preguntar-li si ho era em va dir que no, l'home de la foto era el Diputat Joan Ruiz, va explicar-me que gràcies a ell i al seu vot favorable al Proyectode Ley de Pressupuestos Generales del Estado para 2009 ella podria seguir cobrant la seva pensió.

Emocionat i entendrit alhora, no vaig poder evitar que una llàgrima baixes pel meu rostre...

enigma matemàtic pel segle XXI

Matemàtics de tot el món s'han citat a la Vall d'Uxó en un simpòsium de caràcter internacional a fi efecte de debatre un enigmàtic fenomen que trenca amb les lleis de la probabilitat i l'estadística: Ja fa uns anys que s'observa un curiós fet relacionat amb la Loteria Nacional Española: els premis més sucosos (la de Nadal, el ñiño) cauen periòdicament a la Comarca de la Plana Alta, més concretament a la seva capital comarcal la bonica ciutat de Castelló, i encara més en concret en la persona de la seva primera autoritat provincial el Sr. Fabra (no el confongueu amb el seny ordenador de la llengua catalana, Pompeu Fabra). Aquest fenomen no té cap mena d'explicació que la ciència pugui resoldre a hores d'ara i per això s'estan plantejant hipòtesis al voltant del fet que alguna divinitat celestial, propera al PP, intercedeixi davant la Divina Providència per tal que faci caure el número afortunat en aquesta bonica comarca de la Comunidad Valenciana. Fins i tot la premsa estrangera, en concret un rotatiu de Madrid (España), se n'ha fet ressò :

http://www.elpais.com/articulo/espana/curiosa/buena/estrella/imputado/Carlos/Fabra/elpepiesp/20080108elpepinac_16/Tes

Per si les mosques jo he comprat totes les meves participacions de Loteria de Navidad a Castelló de la Plana i he posat un ciri al meu Sant preferit (per més detall sobre el Sant veieu, si us plau, el meu post anterior). Segur que a partir de dilluns podré tapar algun forat...

Que passeu uns molt feliços nadals

Ara que s’acosten els Nadals vull fer un breu parèntesi a la meva revista periòdica de l’actualitat regional i, si em permeteu, explicar-vos com passo aquests dies tan entranyables i familiars:

Nitbona:
Com no podria ser d’altra manera el tret de sortida de les celebracions dels Nadals el dóna Sa. Majestat el Rei. Els 9 germans que som, amb les respectives i ben avingudes conyades i cunyats (i els 72 formosos querubins que conformen la nostra nodrida descendència) escoltem amb atenció i respecte els mots que ens adreça el nostre Sobirà i que cada any retransmet TV3. Un cop escoltat l’interessant discurs comencem a engolir el pantagruèlic àpat i comentem els savis consells que ens acaba de donar el Monarca. Un dels germans, l’ovella negra familiar, és de l’Esquerra Republicana i algun cop es queixa de la conversa però una ampolla de Delapierre destapada amb bona punteria posa les coses al seu lloc. En acabar de sopar i havent degustat els Polvorons de l’Estepa agafem la zambomba i tots plegats ens posem a cantar villansicus davant del betlem. Per acabar la vetllada ens vestim decorosament (les noies rivalitzen per lluir els abrics de pell de foca àrtica que els acabem de regalar els caps de família) i ens dirigim a oir la tradicional Missa del Gall que fan a la Capella dels Dolors de la Sang del Monestir de les Germanes Esclaves Submises Serves de Sant Pere de les Puel·les. (Per cert, als practicants del BDSM que us agradi llegir biografies de sants us recomano el llibre “A Dios Rogando i con el Mazo Dando”, Editorial Fuero Catòlico, amb pròleg del Cardenal Rouco, on hi podreu trobar el singular camí que va seguir per arribar a la santedat el Sr. Pere de les Puel·les).

Dia de Nadal:
Ens tornem a reunir tots 18 adults i els 72 nens, i també l’assistenta filipina, per rebre al Papa Noel, a casa no fem el Tió ja que creiem que aquesta desfasada celebració fomenta l’agressivitat i la violència. Estudis de la Universitat de Navarra avalen que els nens que fan cagar el Tió a base de bastonades quan arriben a l’adolescència s’integren a la Kale Borroka, en el cas dels nens autòctons, o esdevenen activistes de la Intifada en el cas que els nens siguin nou vinguts. Quan toquen les 12 tornem a posar la TV per seguir la Benedicció que fa Benedicte XVI Urbi et Orbi, ens agrada poder sentir el Sant Pare parlant tot tipus de llengües, de l’español fins al ciril·lic. Sortosament el Pontífex ha sabut escoltar els seus assessors de la COPE i ha exclòs els dialectes regionals d’aquesta benedicció adreçada a tot el món cristià.

Dia de Sant Esteve:
Aquest dia no el celebrem ja que la nostra família sempre ha seguit el calendari establert per la Comunidad de Madrid i aquest preveu que el dia 26 és un dia hàbil a tots els efectes. D’aquesta manera ens estalviem uns indigestos canelons i acabar a bufetades entre nosaltres.

Fotografia: els nostres formosos querubins cantant al saló de te de casa el tradicional villansicu “beben los peces en el rio”. Al darrera pot observar-se el retrat que presideix el saló, obra del prestigiós fotògraf Helmut Newton http://www.ocaiw.com/galleria_fotografi/index.php?author=newton , de San Josemaria Escrivà.

A casa també fem obres

Fa un temps vam decidir a casa fer una reforma integral al nostre piset. Hem decidit moure algun envà, renovar la instal·lació elèctrica, posar la calefacció i pintar. Com que mai hem fet una mena d’obres així i anem una mica perduts he pensat que el que millor aniria seria seguir el modus operandi d’algun model d’eficàcia contrastada.

Després d’un debat familiar, la meva dona insistia en què ho féssim tot d’una tirada i estalviar-nos al màxim les inevitables molèsties. Jo, en canvi, no vaig dubtar, pensava que el model a adoptar hauria de ser un que hagi estat aplicat repetides vegades. El meu referent a imitar eren les obres que promou l’Ajuntament de Reus on alguns carrers han estat oberts i tancats 4 vegades en un espai de pocs mesos per instal·lar de manera progressiva un nou col·lector, la recollida pneumàtica d’escombraries, el cable i alguna instal·lació no identificada més (com que no donen cap mena d’informació suposo que es deu tractar d’una matèria classificada probablement relacionada amb la defensa estratègica nacional).

Conseqüentment a casa hem fet el mateix: primer els paletes han tirat a terra l’envà, han pintat i hem descansat unes setmanes. Tot seguit s’ha iniciat la segona fase començant a obrir regateres per passar els fils elèctrics, una vegada tornat a enguixar i pintar de nou hem tornat a fer un parèntesi d’un parell de mesos per procedir a la instal·lació de la calefacció. Un cop instal·lada, i just quan anava a avisar el pintor per què tornés a venir, he rebut un ofici del Tribunal de la Rota comunicant-me que la meva dona sol·licitava l’anul·lació del nostre matrimoni canònic...

Ja he presentant instància a l’Ajuntament demanant que em passin l’argumentari que usen davant d'aquests paparres veïns queixosos de tantes obres seguides i emprar-lo en la meva defensa davant el Procés Eclesiàstic.

La Marató del 2009 hauria de fer-se per Sant Jordi

Cada any, pocs dies abans de Nadal, Tv3 organitza la tradicional Marató per recaptar fons per a finançar accions que ajudin a combatre moltes de les greus malalties greus que patim avui dia. La d'enguany dedicada a les Malalties Mentals, altres anys les dedicades al càncer, l'Alzheimer, les malalties coronàries, la SIDA...

La propera Marató hauria de girar al voltant d'una greu malaltia, de pronòstic fatal sinó l'agafem a temps i que ens ens afectarà a tots sense excepció. Aquesta patologia ha arribat sense gairebé adonar-nos-en, alguns encara gosen posar-la en dubte i d'altres, inconscients!, pronostiquen un guariment espontani sense necessitat de cap mena de tractament envers el pacient. Malauradament entre els científics estudiosos de la dolença hi ha unanimitat: la situació és greu i l'actuació ha de fer-se ràpidament i sense cap mena de demora. Cal que ens afanyem o serà massa tard. Es per això que imploro a la direcció de TV3 que pel 2009 la Marató no esperi al desembre del 2009, com a molt tard per Sant Jordi!!!.

Segur que tots ja heu deduït que es tracta de la malaltia cruel i implacable que està posant fi a la secular presència de la llengua española a Catalunya. Crec que els catalans som molt responsables d'haver arribat a aquest punt i únicament amb la nostra solidaritat podem capgirar (ni que només sigui una mica) aquesta inexorable davallada que pateix l'ús social de l'español a casa nostra i que en poc temps en provocarà la seva pràctica extinció.

La Marató 2009 podria estar presentada pel llegendari badaloní Jorge Javier (molts de vosaltres encara el deveu recordar al capdavant de l'enyorat Tomate), l'espai podria incorporar alguna actuació teatral a càrrec de l'injustament desterrat Alberto Boadella, també hi hauria un racó dedicat a la cultura i l'erudició amb alguna lectura poètica a càrrec del catedràtic Ivan Tubau, les actuacions músicals les interpretaria el duet Montserrat Caballé i Loquillo. La Marató, evidentment no descuidaria l'actualitat més rabiosa i establiria connexions en directe amb el seu centre de dades coordinat pel prestigiós periodista Arcadi Espada assistit pels comentaris i l'opinió, sempre ponderada, de Francesc de Carreras i Paco Maruenda. I per acabar el plat fort de la Marató: un estriptease final on el Ciudadano Rivera mostraria a totes les ciutadanes que només amb una bona dotació es pot gaudir de mesures excepcionals.

Més enllà dels diners recollits que poden servir per endegar múltiples actuacions en favor de l'afeblit español, crec que la millor teràpia que en aquest moment necessitaria l'agonitzant llengua de Quevedo seria que els catalans abandonéssim aquest costum tan groller d 'obstinar-nos en seguir parlant en català quan estem davant d'un hispanoparlant.

Serveixi aquesta darrera idea com un cant d'esperança que alleugeri el patiment de la que fou lengua cristiana del imperio.

Proposta de resposta a un ultratge

Els que aneu seguint aquest blog ja sabeu que sóc un ferm partidari de l'enfortiment dels tradicionals llaços d'amistat que uneixen España amb els països àrabs. Una manera de fer-ho seria la d'adoptar costums tradicionals d'aquells països i incorporar-los decididament al dia a dia quotidià del reino. Hi ha costums que molts españols se'ls farien ràpidament seus ja que s'adapten fil per randa al seu tarannà tolerant i europeu. Ara tenim una oportunitat irrepetible d'adoptar-ne un i això no s'hauria de desaprofitar:

Tots coneixeu les inadmissibles declaracions que el Diputat Tardà ha fet tot desitjant al llinatge de la Família Real Española que passin a millor vida i titllant als doctes magistrats del Tribunal Constitucional de la Constitucion d'España de corruptes. Aquestes paraules mereixen un càstig exemplaritzant i contundent. Aleshores què res millor que manllevar el sostenible costum de lapidació pública que practiquen a l'Arabia?

Per a poder fer realitat aquesta idea caldria situar al Sr. Tardà al mig de la Plaza de Oriente de Madrid per procedir amb la lapidació. Aquesta hauria de fer-se seguint un protocolari i rigorós ordre jeràrquic llançant la primera pedra Sa. Majestat el Rei, seguit per la resta de família Borbó (no l'enumero tota ja que esgotaria els 300 TB d'espai disponible al disc dur del servidor), continuarien els incorruptibles magistrats del Tribunal Constitucional, després una representació dels mitjans de comunicació més influents de la Villa i Corte: el Sr. Pedro J i el Sr. Los Santos. La lapidació prosseguiria amb la intervenció de la Presidenta de Madrid Sra. Aguirre (de ben segur aprofitarà per lluir un atrevit conjunt de mitjons a joc amb el seu vestit-jaqueta ). I acabaríem amb les pedres llançades per una representació regional catalana encapçalada pel Ciudadano Ribera.

Estic segur que si consolidem aquest costum de lapidar públicament aquells que gosen posar en entredit la unitat d'España, el Rei Abdulà complagut farà una mica de rebaixa a la factura del petroli que gasta el seu cosinet de Madrit en les seves intrèpides regates transoceàniques.

Foto: com més cosins mes endins. Cortesia del Mundo.