La revenja és un plat que es menja fred

Quan viatjant per l'Europa civilitzada arriba l'hora de triar un local on menjar o prendre alguna cosa, m'he fixat bàsicament amb la seva carta de menús i el seu preu abans de decidir si hi entrava o no. D'aquesta manera, i entre una llarga llista d'indrets, ara mateix em ve a la memòria d'haver gaudit d'uns ¨pennes al dente" assaborits a la Via Martello del Trastevere romà, d'un deliciós "roast beef" a la londinenca Knigtsbridge Road o d'una escumosa "Murphy's" en un tradicional Pub de Grafton Street, al centre de Dublin, en absència total del fum del tabac.

La cosa canvia radicalment quan em passejo per España i les seves colònies espoliades on, a més de tenir en compte les variables anteriorment esmentades, he d'afegir la corresponent a si a l'establiment es pot fumar o no. I com que els llocs on fins ara NO permetien fumar es podien comptar amb els dits de la mà del Sr. James Hook (1), m'havia de fer fotre i menjar-me un exquisit plat de mandongo amb la flaire del Ducados del quillo de la taula del costat i del Winston de la pija de la del darrera.

A la fi ha arribat l'hora de la revenja i els papers s'intercanviaran. A partir d'aquest diumenge aniré sovint a gaudir d'un bon Masclet de Reus (2) als establiments cèntrics de la Ciutat impol·luts de fum i on fins ara semblava que hi haguessin obert un munt de pots de boira artificial dels que posaven a "Aplauso" mentre actuaven els mítics Boney M (ACS) (3).

De totes maneres com que sóc un home previsor ja tinc a punt tots aquests bolígrafs de la fotografia de dalt per tal de poder omplir els llibres de reclamacions d'aquells establiments on s'incompleixi la nova normativa.

Un bon any 2011 a tothom llevat dels españols i botiflers a qui el Borbó ja s'ha encarregat de desitjar-los-hi.

(1) James Hook, conegut també com a "Capità Garfi".
(2) Masclet de Reus, cocktail fet mitjançant la barreja de Vermut Miró i Plim (fantasia de fruites).
(3) ACS, acrònim de "Al Cel Sigui".

Oportunitat de negoci

Diuen que les millors oportunitats es troben en moments en què les coses van maldades. Des de ja fa uns mesos que em tomba pel cap un negoci amb molt de futur on de ben segur hi puc fer la primera pela.

El producte que vull llençar al mercat té un segment de mercat potencial que pot arribar als deu milions de persones, el consumidor és fidel, alhora poc exigent, mancat de qualsevol sentit crític, i cada cop té més incentius que propicien la seva demanda. Les perspectives de consum de cara al futur a curt, mig i llarg termini són immillobles. No tenim cap mena de competència ja que el mercat exterior no té necessitat de consumir-lo i per tant tampoc en fabrica. A partir de demà comercialitzaré VASELINA per tots els Països Catalans , de ben segur que me la prendran de les mans.

Ah! i com agraïment pel seu ajut impagable enviaré sengles paneres de Nadal als magistrados del Tribunal Supremo de España i del Tribunal Constitucional Español.

Cada cop tinc més clar que som una merda i tenim el que ens mereixem, els españols ho saben molt bé i ho aprofiten...

Esgarrifança

Acabo de veure al TN de la televisió autonòmica la notícia de la inauguració del tram del TGV, AVE pels españols, entre Madrid i Valencia (noteu que no accentuo aquest darrer mot).

En el comboi inaugural hi ha viatjat tota una munió de prohoms españols, entre els quals destaco els següents dignataris: SM Juan Carlos de Borbón, SM Sofía de Grease, el Presidente del Gobierno Español Sr. Rodríguez, el Ministro de Fomento Español Pepinho Blanco, el Presidente Nacional del Partido Polular Sr. Mariano Rajoy, el Presidente de la Comunidad Valenciana Sr. Francisco Camps, l'alcaldesa de Valencia Doña Rita Barberá, el alcalde de Madrid Sr. Ruiz-Gallardon, la presidenta de la Comunidad de Madrid Doña Espe Aguirre, l'ex minisitro i ex-presidente de la Comunidad Valenciana Sr. Zaplana i la ex-ministra de Fomento Doña Margarita Alvarez.

He tingut una esgarrifança en pensar què hauria pogut passar si el tren hagués descarrilat al seu pas pel viaducte que creua per damunt del pintoresc pantà de Conteras i els vagons s'haguessin precipitat a les seves fondes i gèlides aigües.

Herois gens quotidians

La imminent estrena de la pel·lícula Bruc dedicada al xicot d'aquella bonica vila del Montserratí, el qual tot sol i nomès tocant el tambor va vèncer l'exèrcit invasor francès, m'ha fet adonar que el nostre País ha oblidat sovint a alguns dels seus herois més grans:

- Cristòfor Colom, algun envejós encara té la gosadia de negar la seva indubtable catalanitat. Gràcies al seus heroics viatges i a que va confondre el Carib amb les Illes Moluques, la Corona Castellana (posteriorment Española) va començar a bastir el seu imperi arreu del món. A hores d'ara, d'aquell vast reialme només en resten algunes colònies a la perifèria de la Península Ibèrica i uns petits arxipèlags propers.

- El Tambor del Bruc, que com hem dit al començament, el coratge d'aquest valent minyó va derrotar tot un exèrcit napoleònic permetent que l'Estat Español pogués seguir present a les terres Catalanes dos-cents anys més pel cap baix.

- Joan Manuel Serrat, el nen del Poble Sec, injustament oblidat fins avui. La Universitat Ramon Llull ha començat a fer justícia a aquest cantant tan silenciat i l'acaba de nomenar Doctor Honoris Causa en reconeixement a la seva "contribució en la defensa i difusió del català" motivada sens dubte pels 16 anys que l'intèrpret s'ha passat sense publicar res en aquesta llengua.

Vull concloure aquest post reconeixent públicament la tasca d'aquests herois la tasca dels quals ha contribuït sense cap mena de dubte a què Catalunya sigui el que és a hores d'ara...


foto: Monument a Cristòfor Colom a Barcelona, si l'intrèpid almirall s'haguès posat el dit en un altre lloc la història hauria anat sensiblement diferent.

Vacances

Aquest blog restarà tancat per vacances fins, com a mínim, el dia 29 de novembre. Els lectors que desitgin seguir llegint poca soltades podeu adreçar-vos als blocs electorals que aquests dies ens ofereixen molts dels partits durant la seva campanya electoral.

La represa de l'activitat es preveu a partir del dia 29. Les vacances hauran estat del tot necessàries ja que amb els resultats tan galdosos més que probables del dia 28, aquest blogaire haurà de multiplicar els seus esforços per poder pentinar a tan "distingida" clientela.

Avís important a les unitats de neonatalogia

Arrel de la visita del Sant Pare a Barcelona (que per cert ha parlat més en català en aquesta visita pastoral que Mossèn Cinto en tota la seva vida) els fidels han quedat extassiats amb el seu Magisteri . La nostra televisió regional ens ha ofert una bona mostra de les increïbles sensacions que aquests experimentaven en sentir els seus mots. La seva eufòria esdevenia màxima i avui molts membres numeraris de l'Opus i oients de Radio María duts per l'excitació pròpia de les grans ocasions faran ús del sagrament del matrimoni i, a efectes merament reproductius, realitzaran l'acte sexual. Com que aquest col·lectiu sembla ser que és al·lèrgic al làtex dels profilàctics i les úniques pastilles que es prenen les senyores són marca juanola serà del tot previsible que el dia 7 d'agost de l'any 2011 sigui un dia crític per totes les unitats de neonatologia. Caldrà aleshores que totes les llevadores, tocòlegs i la resta del personal sanitari ajornin les seves vacances d'estiu i es mantinguin en situació d'alerta i disponibilitat total de cara al baby opus boom que s'esdevindrà.

Demà dilluns al Diario Español de Tarragona més d'un arribarà extenuat i més d'una escaldada...

foto: Uns joves parroquians de Torreciudad comentant l'Homilia de Benet XVI pocs instants abans de consumar el seu matrimoni canònic i engendrar el seu hereu. Importada d'España de http://almeriacontapa.blogspot.com per martelldereus

Quan el nom no fa la cosa

Nota prèvia: Aquest post ha estat escrit durant el matí del dia 28 d'octubre. Quan estava a punt de publicar-lo m'assabento que la heroïna que el protagonitza ha estat substituïda en la seva funció. Malgrat això finalment he decidit fer-lo públic:


És ben sabut que en època de Jordi Pujol el Director General de Pesca de la Generalitat es deia Jordi Miralpeix. Menys coneguts però igualment esmentables són el gerent dels serveis funeraris de la vila empordanenca d’Ultramort de nom Josep Calavera i Sendrós o que el bidell de la presó de Quatrecamins a la Roca del Vallès es diu Pere Carceller. Hi hauria molts altres exemples però em fa una certa gràcia el de l’encarregada de la nostrada franquícia de depilació làsser de la cantonada “No más Pelos” que es diu Llum Conill Calvet.

Haureu notat que els cognoms s’ajusten perfectament a les tasques i oficis que desenvolupen aquestes persones. Aquest fenomen però no sempre es produeix i a vegades s’escau justament el contrari i el nom de la persona no fa precisament la cosa.

Paradigmàtic és el cas de la Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sra. María Eugenia Alegret. Arrel de les freqüents sentències contràries a la sensibilitat catalana que emet el tribunal presidit per aquesta sra no ens sentim gaire “alegrets” sinó més aviat tot el contrari: emprenyats i molt !!!

Ara bé en aquest cas particular hi ha la solució. Ella que tot pot fer-ho, com es demostra al carregar-se lleis i disposicions fetes per institucions democràticament elegides, podria canviar-se els cognoms per uns més escaients al seu tarannà i ofici, suggeriria que es digués: María Eugenia Corregidor Español.

Vull ser solidari amb els més vulnerables

Amb una profunda tristor m'assabento de la difícil situació econòmica que molts dirigents polítics estan patint a hores d'ara. Arrel de la pregunta de si comprarien els bons de la Generalitat ens han explicat el seu difícil tràngol personal que estan passant: El Sr. Duran Lleida no pot gestionar el seu minso estalvi, la seva dona ha de fer mans i mànigues per administrar els paupèrrims recursos familiars; la popular Sra. Sànchez Camacho suporta la càrrega d'una gravosa hipoteca i amb aquestes difícils circumstàncies no pot ni plantejar-se comprar els bons i el ciutadà exemplar Sr. Cañas no té diners ni tan sols per fer una canya al bar de sota casa seva.

Tot plegat m'ha commogut. Aquesta setmana ja he plorat dos vegades, diumenge passat en veure al pobre Jaume al darrer Vent del Pla i avui en sentir el malament que ho passen alguns polítics. No puc, ni vull quedar-me amb els braços plegats al davant d'aquesta situació tan crítica. Ara mateix estic preparant una bona perola d'olla barrejada (escudella), tot seguit els trucaré, que vinguin a casa i puguin menjar calent avui per sopar.

Ostres!!! Ara me n'adono que m'he quedat sense sal, em sembla que tinc un pot de cianur potàssic en un armari. Crec recordar que a classe de química em van dir que també era una sal...

KCN

Empresaris amb clara visió de negoci

He sentit a dir que la pel·lícula "Pa Negre" ha estat la segona pel·lícula més vista a les pantalles catalanes durant el darrer cap de setmana. Tot i que no he llegit encara aquesta obra de l'Emili Teixidor fa poc dies he acabat de llegir "Els Convidats" del mateix autor. Amb tots aquests precedents i pel fet que la pel·lícula és en català, evidentment, m'he animat a anar a veure el film.

Consulto la cartellera de Reus, on tenim un total de 17 sales de cinema comercials repartides en dos cinemes, el Reus Palace del Sr. Alejo Zúñiga i el Lauren del Sr. Antonio Llorens (a més a més també hi ha el Cine Club del Centre de Lectura on projecten, entre d'altres, interessants films de l'Uzbekistan en VO) . Doncs bé en cap de les disset sales reusenques es projectava aquesta pel·lícula protagonitzada per Sergi López i que com he dit ha estat la segona més vista als cinemes. En canvi podries trobar títols tan suggeridors com "Híncame el Diente" o "Machete" que de ben segur devien fer omplir de gom a gom les còmodes sales on es projecta de públic mastegador de delicioses crispetes de manera discreta i silenciosa. Un cop més els exhibidors reusencs ens han fet una "exhibició" (perdoneu la redundància) de la seva clarividència pel negoci a l'hora de triar els títols més atractius pels espectadors.

Al final no he tingut altra opció que anar a veure Pa Negre als Cinemes Oscars de Tarragona on, malgrat aquesta ciutat sigui la que ha obtingut la pitjor participació en les consultes per la Independència, el seu empresari de cinema s'ha arriscat temeràriament i ha tingut la gosadia de projectar aquest títol.

Alicia dixit

Quan s'escau l'aniversari en xifres rodones de la mort d'algun personatge important en la història d'un país els mitjans de comunicació n'acostumen a fer el corresponent ressó. Tot just avui dia 15 d'octubre fa 70 anys que el President de Catalunya, Lluís Companys i Jover, era afusellat pels españols.

Aquest matí he tingut la ràdio posada, hi havia RAC1 i en la programació de matí no se n'han fet precisament ressó. S'ha parlat de moltes i múltiples coses però d'aquest fet tan poc com vulguis. M'ha extranyat molt.

Al migdia sento l'Alicia Chànchez Camacho que diu que no s'ha de fer cap mena de recordatori al passat i que s'ha de mirar endavant. Ara ho he entés tot!!!, el señor Conde de Godó, amo de RAC1 ha ordenat fer seguir fil per randa les consignes dictades per la seva referent política.

Tot i que no s'ha de mirar enrera, auguro que el desembre del 2013 la programació de RAC1 i la resta de mitjans propietat del señor Conde ens donaran tota mena d'informació i reportatges sobre el vol que el Sr. Carrero Blanco, el President del Govern Español, va fer 40 anys enrera per damunt d'uns edificis del centre de Madrid.

Productes rars i exòtics

Avui, el Sr. Montilla, President de la Comunidad Autónoma que reuneix les Provincias de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, ha fet una visita de preestrena del nou gram magatzem que l'empresa "El Corte Inglés" ha obert a la vora de les ruïnes romanes que hi ha a 13 km de Reus.

Segons diuen la cròniques periodístiques durant la visita el Sr. Montilla ha prestat una especial atenció a la secció d'alimentació on s'ha fixat que hi havia un insòlit un racó dedicat als productes catalans i fins i tot als productes de la provincia tarragonina.

Es del tot veritat que vendre aquesta mena de productes tan rars en aquest gran magatzem serà del tot innovador i arriscat, fins ara mai s'havia vist que un gran magatzem dediqués espai als productes del propis del país. A tall d'exemple recordo que en el meu darrer viatge a França, a l'Intermarché de la històrica ciutat de Dijon totes les mostasses que s'hi venien eren fetes al land alemany de Baden Württenberg i els vins eren, com no podria ser d'altra manera, uns Ribera del Duero. No cal dir que la mostassa de Dijon i els vins de Bourgogne no es podien trobar en cap prestatge de l'establiment.

foto: Una ampolla de vi del Priorat, un rar producte que mai podreu trobar en una gran superfície establerta a cap de les províncies catalanes.

Devoció Mariana (v 1.0a i 1.0b)

A fi efecte de fomentar la democràcia interna blogaire, he preparat dues versions del post anomenat Devoció Mariana. En funció dels vostres comentaris (si és que en feu algun), vosaltres trieu quina serà la definitiva:

Devoció Mariana v1.0a
Al dial de la FM a la meva Provincia es pot trobar la RAC1 del Señor Conde al 99.2 Mhz, tot seguit el Punt 6 Ràdio, emissora local de Reus, al 99.8 i finalment al 100.2 la institucional Catalunya Ràdio. Aquestes emissores encara fan bona part de la seva programació en català. Tot i que el dial de la FM va des del 80 fins el 108, no deix de ser curiós que en menys d’un punt de dial hi hagin hagut d’encabir-s'hi les tres emissores.

Doncs bé ja fa un temps al 99,5 s’hi ha entaforat de manera irregular l’emissora anomenada Radio María on es passen el dia resant en español. Des d’aleshores les interferències sovintegen. És fàcil sentir el “Yo Pecador” com a remor de fons mentre l’Empar Moliner fa algun comentari mordaç a Catalunya Ràdio.

Però aquesta primavera el Govern de la Generalitat de Catalunya en una audaç operació clausurava el repetidor que la pia emissora tenia a la bonica vila de la Selva del Camp. Probablement el tancament devia inspirar-se en els que tant sovint fa el veí de la Generalitat de la Comunidad Valenciana quan tanca tots i cadascun dels repetidors de TV3.

Tot plegat no va durar gaire, poques setmanes després del tancament, i mentre el Francesc-Marc Àlvaro comentava el darrer discurs de l’Artur Mas, vaig sentir de fons “Las Bienaventuranzas”, els de Ràdio María havien tornat a obrir el seu repetidor.

Ara, però, el Govern de la Generalitat de Nord ja no emula al del Sr. Camps. Mentre els primers fan la vista grossa a la reobertura fraudulenta, els segons foten una multa milionària als heroics i esforçats membres d’Acció Cultural del País Valencià per què mai més puguin aixecar el cap.

De ben segur quan el Sant Pare vingui aquest novembre a Barcelona donarà un bon nombre d’indulgències papals al nostre govern autonòmic que ha demostrat amb fervor la seva Devoció Mariana.

Devoció Mariana v1.0b
Abans d’anar a dormir i davant una fotografia del Cambril de la Mare de Déu de Misericòrdia acostumo a dedicar una estona al recolliment i la pregària. Fins no fa gaire l’oració que més emprava era “La Pregària a la Mare de Déu de l’Empenta”. Mentiria si us digués que les meves pregàries eren escoltades, tot al contrari: Interminables nits d’insomni, m’han embargat el compte, m’han parat el Mossos, els meus cargols han patit gastroenteritis, uns lladres m’han buidat el pis mentre era a missa de 8 i un dia que em toca la Loto 6.49 el premi és només de 24,76€ ja que el pot s’havia buidat precisament el dia anterior.

Tot això feia trontollar la meva Fe, però mentre escoltava al Toni Bolaño, no recordo si era a Catalunya Ràdio o RAC1 (de fet parla a les dues) vaig sentir una remor de fons que m’omplia de serenor: Las Siervas Descalzas de Santo Toribio de Liébana estaven recitant el Credo. Miraculosament havia descobert Radio María, l’emissora que prega en español i que interfereix les emissores en català. Això em va fer veure la llum: Nostru Senyor i la Mare de Déu són molt més receptius a les pregaries en español que no pas en les fetes en dialectes regionals en vies d’extinció.

A partir d’aleshores vaig canviar la foto de la Mare de Déu de Misericòrdia per la de la Virgen de la Vega i les meves pregàries son alternativament “Bendita sea Tu Pureza” i “Virgen Fiel Poderosa i Clemente” (1) just abans d’anar a dormir. Des d’aleshores els resultats són espectaculars: nits amb somnis d’allò més plaents (com ho testimonien les freqüents pol•lucions nocturnes que experimento), m’ha tocat el Cuponazo de la ONCE, quan viatjo per les autovies españoles la Guàrdia Civil mai em dóna l’alto i per postres el PP em fa una comanda de caragols per la seva festa-miting a Sant Andreu de Llavaneres.

Nomès vull fer públic el meu agraïment al Govern de la Generalitat per la seva sensibilitat en no tancar l’emissora que m’ha canviat la vida.

(1) La darrera pregària fou escrita pel Sant Pare Joan Pau I, no pas per l’exentrenador del RCD Español Sr. Javier Clemente. (nota de l’autor)

Mandongo

Cada any els de la colla ens trobem per cruspir-nos un bon plat de Mandongo. Malgrat som un col·lectiu de gent molt diferent entre si, tant en nivell cultural, socio-econòmic o intel·lectual, també compartim unes afinitats que ens uneixen i justifiquen aquesta gastronòmica trobada anual: ens preocupa el nostre nivell de colesterol, lluïm una esvelta silueta i tots desitgem ferventment la fi d'España i la independència del nostre malmès País.

Recordo que la Mandongada de fa quatre anys, pocs dies abans de les eleccions al Parlament, va sortir a la conversa el sentit del nostre vot. Aquest era aleshores unànim, tots votaríem a l'única força que s'hi presentava que propugnava la independència en el seu programa electoral. Amb la unanimitat electoral el tema no va donar més de si i vam deixar-lo desseguida per a posar-nos a xerrar de sexe que sempre s'esdevé més divertit.

El Mandongo d'enguany no ha estat tan divertit, no s'ha parlat de sexe i de cara a la imminent convocatòria electoral, ja no hi ha l'unanimitat de quatre anys enrera:

1. L'Eudald de Ripoll i la Maria del Camí de Cambrils votaran per l'ERC, són propietaris d'un petit buffet que es dedica a tasques d'arbitratge, mediació i conciliació i sembla ser que tenen com a clients molts membres d'aquella formació que sempre estan a mata degolla entre ells.
2. La Diana Ballester, que sempre està al lloro i tampoc està tan malament, optarà per la Solidaritat Catalana de Laporta.
3. El Dr. Collsuspina, l'eminent proctòleg, i la seva esposa Maria Assumpció votaran el Reagrupament del Dr. Carretero, més que res per solidaritat gremial.
4. El Jaume Sobrepés, que comença a manifestar algun alarmant símptoma de deteriorament cognitiu, votarà la CiU del Sr. Mas. S'ha cregut que Conver sabrà obtenir alhora el Concert Econòmic, la Independència i a més a més cada ciutadà rebrà un pernil per Nadal.!
5. L'Ariel Blanc i la Neus Albà, comptables d'un Schleker, votaran en blanc. Diuen que així els fa l'efecte que es voten a si mateixos.
6. El Roc Vilabaixa, cooperant de l'ONG del Consell Comarcal del Priorat "Scala Dei Solidària", no anirà a votar. Durant el mes de novembre participarà a la bonica illa de Cuba en un engrescador projecte de cooperació colze a colze amb la Licenciada Guadalupe Gladys.
7. El Martell, no sap què fer i com que es dedica a l'helicicultura, deixarà la decissió a mans dels seus cargols: col·locarà una foto del Carretero, del Puigcercós i del Laporta damunt de sengles fulles d'enciam. El primer cargol que arribi a la respectiva foto determinarà el sentit del seu vot.

Les notícies s'escampen depressa i al cap de pocs dies, hem rebut una carta del Sr. Mariano Rajoy, Presidente Nacional del Partido Popular, dient-nos que en senyal d'agraiment, ens paga el Mandongo d'enguany.

foto 1: Plat de Mandongo, dietètic, mediterrani i lleuger.

foto 2: La Guadalupe Gladys comprovant el funcionament de les dutxes del casal d'avis que estan arranjant a Cienfuegos (Cuba) juntament amb el Roc Vilabaixa. Noteu que és una noia pudorosa i fins i tot quan es dutxa ho fa amb vestit de bany.

Una consellera amb molts fums

Ahir la Consellera Geli, de la qual es diu que forma part del sector més catalanista del PSC!, ens va donar a tots un exemple d'honestedat i sinceritat política. Va declarar sense cap pudor que el Parlament de Catalunya no hauria d'elaborar una Llei Antitabac, va afegir que creu que qui realment ho ha de fer és el Govern Español i cal esperar a què aquest es decideixi fer-ho un dia o altre. Casualment aquestes declaracions coincideixen quan el Govern Basc aprova la seva pròpia Llei Antitabac.

Amb els precedents de valentia política que ens té acostumats estic convençut que la Llei Antitabac que elabori el Govern Rodríguez serà una llei exemplar i definitiva . O sigui que seguirem tenim molts fums al nostre voltant, durant temps i temps.

PS. Ara ho entenc tot! Acabo de sentir per ràdio que la Geli sona com a futura ministra del Govern Rodríguez ara que haurà de plegar de Consellera. I és que la perspectiva de poder mantenir poltrona és molt llépola...


foto: foto oficial de la Consellera Geli, ben aviat els tècnics en photoshop del Ministerio hauran de retocar la bandera que té al seu darrera deixant només dues franges vermelles i una de groga al mig.

Em preocupa la salut dels españols

Amb la represa de la rutina de setembre, en una comtal emissora de ràdio, que de moment encara parla en català, passen un espot d'un centre mèdic que es dedica al guariment de les disfuncions erèctils masculines. Aquest centre mèdic l'any passat s'anunciava en català però des d'ahir que ho fa nomès en español. Sembla ser que el canvi ha estat motivat en comprovar quin és el perfil de la seva clientela.

D'altra banda una coneguda organització estatal de Ciegos Españoles també s'anuncia a la noble emissora, en aquest cas l'anunci és teòricament en català però sempre hi surt un o altre afiliat de l'organització que sempre parla en español. Tot plegat evidencia que patir ceguesa és cosa només d'españols i que no tenen cap cec catalano parlant.

I per acabar, una cadena de mobles també s'hi anuncia, no cal dir que també ho fan en español. Hi surt un individu cridant histèricament que estan a punt de tancar i que s'han de treure tot el seu estoc a preus baixos, que no badem i que aprofitem aquesta irrepetible oportunitat que durarà molt poc. L'anunci ja deu fer quatre o cinc anys que s'emet!!! No cal dir que el públic objectiu de l'anunci està format per persones amb quoficient intel·lectual sensiblement menor de 100.

En conclusió que molts españols no trempen, no hi veuen tres dalt d'un burro i són més curts que un pany de cop. Em preocupa la seva salut, més que per ells (de fet m'importa un rave el que tinguin) per nosaltres ja que són els españols els escollits per Nostru Senyor (segons ells) per colonitzar-nos.

Una lectura de ficció per a l'estiu

L'estiu és un temps que convida a esbargir-se. Jo no en sóc menys i a l'hora de triar les meves lectures canvio l'assaig, habitual durant la resta de l'any, per la ficció. Us n'ofereixo un petit tast:

... el fracàs d’una classe dirigent que no va ser capaç d’aixecar un estat, d’una burgesia panxacontenta i victimista que es va estimar més ser la cua del lleó esdentegat de Madrid que cap d’un ratolí català que, a Europa, hauria pogut fer un paper tan digne com el danès o el txec. La desaparició d’una menestralia escombrada per les ventades de la globalització, delmada per la competència provinent de llocs remots, indefensa i incapaç de sobreviure en un món de comerç instantani, sense horaris ni distàncies. La pèrdua d’autoestima d’una població envellida, arraconada a casa seva per onades immigratòries successives. La derrota definitiva d’un país que mai no va tenir el coratge d’apostar-se tot sencer a l’aventura de ser ell mateix...

No em negareu que després de llegir aquest inversemblant fragment, que el caire d'aquesta novela és d'absoluta ficció i que res té a veure amb la realitat...

(fragment de l'"Últim Home que Parlava Català" de Carles Casajuana)

Sense que serveixi de precedent

Diuen que l'estiu és un moment ideal per trencar la rutina i fer coses que no s'acostumem a fer normalment durant la resta de l'any. Aquest mediocre blogaire no es vol quedar enrera i publica avui, en plena canícula d'agost, un post que en lloc de pentinar al personal serà de caràcter laudatori. No cal dir que en cap cas això ha de servir de precedent de cara a futurs posts.

Felicitacions a la nova Caixa de Catalunya: Ja fa uns mesos arrel de la fusió de Caixa Tarragona, Caixa Catalunya i Caixa Manresa va estendre's el rumor que la nova entitat resultant de la fusió trauria el nom de Catalunya del seva futura denominació comercial. Em vaig fer ressò d'aquest fet en un post que es deia "Canvi de Nom". Ara segons publica el Punt d'Avui (noteu el joc de paraules) la denominació definitiva serà la de Caixa de Catalunya, tot un encert i per això deixo sense efectes el post esmentat.

Aquesta denominació final sembla que no agrada al barri marítim del meu poble ja que desapareix el seu nom, però com a contrapartida em proposo realitzar la meva segona felicitació del dia. I aquesta és: per l'Ajuntament de Tarragona!!!. Ja fa anys freqüentem les boniques cales de Calabegs situades a la zona del Bosc de la Marquesa. Un entorn que miraculosament ha sobreviscut a l'especulació immobiliària del nostre malmès país. Aquelles platges esdevenien enormes "pipicans" on els incívics propietaris de gossos deixaven lliures els cans per què fessin de les seves entre (o damunt) de les tovalloles de la resta de banyistes. També, i arribada la nit, la zona era objecte d'acampades incontrolades amb "foc de camp" inclòs la qual cosa era un perill de cara a la integritat de tot el bosc. Sortosament ja fa dos estius que des de l'Ajuntament mira de controlar-se això i ara ja només trobes gossos a la platja de tant en tant i els focs a la nit van reduint-se. Pel que sembla, el talonari de receptes que duen els agents de la Guàrdia Urbana Tarragonina és força persuasiu. La meva enhorabona doncs a l'Ajuntament de Tarragona.

Ara el perill més fort que té el Bosc de la Marquesa són els projectes urbanitzadors que el Ministerio de Medio Ambiente té damunt la taula. Sembla que per això si que tenen calers els barruts del gobierno colonizador español...
fotos: Vista general de Calabegs (depana.org) i detall d'un simpàtic banyista descansant damunt la sorra de la platja després de tot un matí de compres per la Rambla de Barcelona (http://rebostdelprofa.blogspot.com/)

Que no els abandoni el desodorant!

Entre els nombrosos abonats al Servei Municipal d'Aigües de Figueres hi figura el Ejercito Español de España. Sembla ser que aquest il·lustre client s'ha molestat en rebre el seu rebut en català i ha exigit que se li giri en español o sinó no el pensa pagar.

Normalment als clients que no paguen, anomenats morosos, se'ls acostuma a suspendre el servei. Estic convençut que malgrat el "rancio abolengo" dels militars esmentats, se'ls aplicarà la mateixa política i en pocs dies l'aigua deixarà de brollar per les aixetes de les seves boniques casernes.

De totes maneres no crec que la mesura els sigui massa traumàtica ja que, sensibles com són a l'estalvi d'un bé tan preuat com és l'aigua, practiquen l'anonenat "baño polaco" que no és res més que una mica de "desodorante en el sobaco". Amb això poca aigua necessiten...

El "meu" Diputat

El Sr. Francesc Vallès, convilatà meu, fou elegit Diputado al Congreso per la circumscripció electoral de Tarragona encapçalant la llista (sempre ben tancada) que va presentar el PSC-PSOE a les eleccions españoles del 2008. Prèviament a desenvolupar aquesta tasca s’havia preparat a fons i, tal com diu el seu destacat currículum, va cursar un Màster a la Universitat de Georgetown a Washington, DC (2000) i es va doctorar a l'UAB el 2002 amb una tesi que ha esdevingut premonitòria titulada: “Control externo del gasto público y Estado constitucional”. (Com podeu comprovar el Sr. Vallès prefereix l’español a l'hora de redactar la seva "obra"). Amb tota aquesta sòlida formació, la seva capacitat per defensar els interessos de la circumscripció i per extensió els de Catalunya davant les altes instàncies de l’Estat augurava ser molt prometedora.

Les coses, però, no van passar tal i com molts preveien i el Sr. Vallès enlloc de defensar els interessos de la demarcació d'on va resultar elegit i els del seu País amb eficàcia, ha anat consolidant la seva carrera política al si del Grup Parlamentari del PSOE al Congreso del qual n’ha esdevingut un membre influent. La seva metodologia per assolir el seu ascens polític consisteix en la defensa incondicional i a ultrança de totes i cadascuna de les mesures que pren el Govern del Sr. Rodríguez siguin les que siguin, sense discussió, ni crítica. Si feu un cop d'ull al seu blog (el qual, curiosament, no admet comentaris), comprovareu la veracitat d’aquesta afirmació.

Ahir, després de l’anunci de la supressió dràstica d’obres (ja començades!!!) per part del Ministerio de Fomento a Catalunya en general i a les nostres comarques en particular, el nostre heroi no ha trigat en justificar-ho tot dient que es tracta d’una decisió 'raonable' i 'assumible', ha recordat també que la tisorada no afecta les grans infraestructures com la Sagrera ni el TGV. I ha afegit 'La retallada no ha estat tan gran com ens esperàvem', 'al cap i a la fi el Principat ha de contribuir a la solidaritat'... Així que ja ho sabeu: hem d’estar agraïts, contents i satisfets.

Ja fa temps que per Reus es diu que el Sr. Vallès podria serà candidat a l’Alcaldia de la Ciutat en un futur. Si finalment el Sr. Vallès acaba convertint-se en batlle auguro des d’aquí que la seva primera mesura com a Alcalde serà la de canviar el nom caduc de l’actual ”Avinguda dels Països Catalans” pel d’ “Avenida de José Luís Rodríguez Zapatero” com a testimoni d’agraïment i vassallatge a tan irrepetible estadista.

Foto: La Ministra de la Guerra Española, Sra. Chacon, i el Sr. Vallès, Diputats per Barcelona i Tarragona respectivament. Les seves respectives actuacions corroboren com les llistes tancades són la millor manera de garantir els interessos dels electors enfront dels interessos partidistes.

Traïdors!!!, venuts!!!

Traïdors!!!, venuts!!!

Un miratge en plena travessa del desert

Mentre ahir dissabte a la tarda passejant per Barcelona pel Passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes tenia la sensació de viure en un país normal amb gent com jo. En agafar el tramvia per anar a recollir el cotxe i tornar cap el Poble vaig tornar sobtàdament a la realitat, el nombrós passatge que omplia el tren a vessar estava format majoritàriament per grups de nois i noies (clònics del Kevin i la Manoli, els meus simpàtics veïns del 5è 4a.) que en veure'ns amb l'Estel·lada van posar-se a cantar amb aire desafiant la bonica melodia "soy español español, español, español" que aquests dies sóna per tot arreu arrel d'un partits de costellada que juguen uns jugadors del Barça en nom de la fastigosa España.

Fonètica motociclista "catalana"

Els qui em coneixeu sabeu la meva afecció pel motociclisme, un esport on gràcies a l'esforç exclusiu del pilot sense cap altre recurs afegit s'evita la contaminació (acústica i ambiental), s'incrementa la seguretat vial de les nostres carreteres i, sobretot, es fomenta el civisme ciutadà i la normalització lingüística (l'única pega és que és la de l'español).

Al nostre país tenim dos grans pilots motoristes de talla mundial, el Sr. Pedrosa i el mallorquí Sr. Lorenzo. Fins ara quan em referia a ells tot xerrant en les múltiples tertúlies "motards" que freqüento, en el cas del Sr. Pedrosa el pronunciava amb vocals neutres i essa sonora i en el segon el pronunciava amb essa sorda (lorensu). Però ara i gràcies a TV3, Catalunya Radio i RAC1 (l'emisora comtal) m'he adonat que no sé pronunciar gens bé els cognoms dels nostres grans pilots. El cognom Pedrosa s'ha de pronunciar amb essa sorda i sense cap vocal neutre (casualment de la mateixa manera en què ho faria un hispano parlant) i en el cas del Sr. Lorenzo ho pronuncien amb la z española, evidentment també de la mateixa manera en què ho faria un español.

Ara, profundament traumatitzat per la meva pronúncia ignorant, renuncio a la meva afecció al motociclisme i la subtitueixo per la de l'excursionisme, pròpia de persones gens conreuades, poc arrelades al país i per tant practicants d'un esport i pràctica indigne de ser notícia a Tv3.

Ah!, i el Sr. Lorenzo ens acaba de demostrar que el mallorquí i el català no són en absolut la mateixa llengua.

Són uns fills de la gran reputa

Són uns fills de la gran reputa.
Són uns fills de la gran reputa.
Són uns fills de la gran reputa.

Versió original

Tinc la ràdio posada, estan radiant l'Informatiu Migdia de Catalunya Ràdio i donen la notícia de la mort de l'escriptor portuguès Saramago. En el panegíric biogràfic que fan, esmenten el principals títols de la seva obra i per sorpresa meva me n'adono que Saramago escrivia la seva obra en español!!!. Segons Catalunya Ràdio Saramago ha escrit "El Evangelio según Jesucristo", "La Carverna" o el "Hombre Duplicado" entre d'altres. Per tant l'obra O Evangelho segundo Jesus Cristo, A caverna o O homem duplicado no són res més que traduccions al portuguès d'una obra original escrita en español.

Un servidor no té nivell idiomàtic per llegir obra original i avui agafaré de la meva biblioteca el llibre "L'Evangeli segons Jesucrist" per rellegir-lo. Com li passa a la versió portuguesa, aquesta només és una traducció al català d'una extensa obra escrita originalment en español.

Blogaire en crisi?

Ja fa unes setmanes que estic dubtant metòdicament entre mantenir el blog actiu, congelar-lo o senzillament passar-lo a millor vida. Idees no me'n falten (els españols dels collons en són una font inesgotable). Gairebé cada dia em passen coses pel cap susceptibles d'inspirar un post. Ara bé els posts, un cop escrits i publicats, no desperten gaire interès al si de la catosfera.

Si segueixo amb el blog tindré més mala llet. Al cap i a la fi fins ara volia fer un blog més o menys simpàtic i creatiu per fer-lo més atractiu a l'hipotètic lector. Ara vist l'èxit, no cal esforçar-me més, em limitaré a esbravar-me escrivint allò que el cos em demani passant de les audiències, comentaris i opinions de tercers.

Un tret en comú

Una intensa vida associativa i un compromís permanent amb la societat civil de la meva ciutat fa que dia si i dia també hagi d’anar a les reunions d’entitats de les que sóc membre actiu. Assisteixo a les reunions setmanals del Gremi d’Helicicultors del Baix Camp en qualitat de soci fundador; les del Grup Ecologista de Defensa dels Ecosistemes del Cargol Bové, les de l’AMPA de la prestigiosa Escola Municipal de Punt de Creu “Teresa Pallarés”, les del selecte Club de Bridge, Backggamon i Bàdminton “El Triangle” de Reus, les de la Comunitat de Regants “El Rajolí”, les de la Unió de Blogaires Pocasoltes “L’Agulla al Cul”, les del nou Swingers-Club 2+2 o les de la centenària Congregació de Clavaris de la Parròquia dels Dolors Pre-Menstruals de les Esclaves de Santa Maria Magdalena de Verona.

Aquestes entitats, que en un primer cop d’ull potser poden fer pensar a algú que poca cosa tenen en comú, disposen d’un tret compartit per totes elles sense excepció. Encara més, afirmo amb seguretat que aquesta característica també és comuna a la totalitat de col·lectius del món mundial on hi ha persones humanes. Doncs si!, Ho heu encertat! en totes i cadascuna de les reunions que es fan en cada entitat hi ha sempre i sense excepció una persona (pel cap baix) que fa intervencions fora de lloc, que no s'ajusten a l’Ordre del Dia previ, que interromp de manera constant les intervencions de la resta de membres del grup, que formula preguntes idiotes i estúpides que no venen al cas, que explica el seu cas particular mancat d’interès per a la resta o que efectua llargs, i que sempre fa inacabables i aburridíssims monòlegs tot pensant-se que és hereu de la proverbial oratòria de Ciceró.

Es per això que proposo que els centenars d’hores acumulades i perdudes per culpa de les intervencions d’aquests paparres puguin ser computables com a períodes de cotització per al càlcul de l'import final de la Pensió de Jubilació.

Foto: membres del Swingers-Club 2+2 davant del seu estatge social.

Està quedant molt bonic!!!

Potser no sóc una persona entesa en arquitectura, urbanisme i ordenació del territori però si estic molt interessat en com es duen a terme les polítiques referents a aquestes matèries ja sigui al País, a la meva Ciutat o en qualsevol indret del Món (fins i tot hi incloc les españes!).

El Barri del Carme de Reus forma part d'una de les primeres expansions urbanes de Reus fora del clos murallat que formava la ciutat medieval. Amb el temps, però, aquesta zona s'ha anat degradant i precisava d'una urgent actuació. Els carrers són mes aviat estrets i totes les cases són baixetes, la majoria d'elles edificades al segle XIX, no tenen més de 3 pisos.

Doncs bé ara, i gràcies a la Llei de Barris aprovada pel govern regional, s'ha iniciat un procés de rehabilitació del Barri del Carme. Una de les obres emblemàtiques d'aquesta actuació es el nou "Casal de les Dones" (aprofito també per reivindicar l'imprescindible Casal pels Helicicultors). L'obra, encara no enllestida, està aixecant un edifici amb un enorme mur compacte de formigó molt més alt que les cases antigues que l'envolten, sense cap mena d'obertura i orientat al Sud!!! El mur en qüestió dóna als vianants del carrer Sant Pancraç una sensació gairebé claustrofòbica en passar a la seva vora.

I és que ho trobo horriblement lleig!!!

Un cop escrit això passo tot seguit a agafar el cilici i procedeixo a fuetejar-me 69 vegades l'esquena com a acte de mortificació per haver gosat a opinar i criticar una cosa de la que no en tinc ni la més remota idea i de la qual només els nostre polítics i funcionaris de gama alta (com més d'un cop he sentit en boca d'algun d'ells) en tenen el criteri i la mida justa.

Hem fet canvis a l'escola

La Comunitat Educativa de la meva escola sempre ha estat a l'avanguarda de la renovació pedagògica. Constantment hem volgut innovar i avançar-nos a tot allò que tard o aviat ens portarà l'esdevenidor, hereus com som del llegat de Rosa Sensat.

Avui el nostre Consell Escolar avançant-se a les disposicions que tard o aviat ens faran arribar des de la Conselleria d'Educació, ha decidit substituir tots els retrats del tot obsolets de la primera autoritat de Catalunya i que fins ara presidien les aules, pel retrat de qui ho és realment i de dret a llei. D'aquesta manera, i a partir de demà mateix, un bonic retrat de tres magistrats del Tribunal Constitucional fruint d'una corrida de Toros a la nostrada Plaza de Toros de la Maestransa de Sevilla presidirà totes i cadascunes de les aules de l'Escola. S'ha escollit aquesta foto per què a més té una funció moralitzant de cara a la canalla ja que així poden interpretar la nostrada dita que diu que: "qui té duros fuma puros".
Al nou Retrat hi trobareu d'esquerra a dreta els Magistrats del TC, el Sr. Guillermo Jiménez (assaborint un deliciós Cohibas), seguit de Manuel Aragón (amb una elegant barba) i el Sr. Ramón Rodríguez Arribas tot seguit. A la dreta de la foto també hi figura el Sr.César Cadaval, membre dels grup de subtil humor español anomenat "Los Morancos", voldria aclarir que aquest darrer no és membre del Tribunal Constitucional però que, per aquelles ironies del destí, es trobava just al costat de tan doctes magistrats.





Anuncis per paraules: Es venen 15 exemplars pro viatge de final de curs a Sevilla. Preu de 10 cèntims (de pesseta) unitat. Per la compra de tres es regala un Cd de la Marina Rosell. Raó l'Hampa.

Ahir no va ser un dia qualsevol per a molta gent

Hi havia una organització rigorosa i impecable; un treball intens, entusiasta i abnegat de centenars de voluntaris; possibilitat de fer el vot anticipat, meses electorals estratègicament distribuïdes arreu del municipi i, sobretot, un País espoliat i maltractat per tot arreu...

Amb aquests ingredients l'èxit de la Consulta hauria d'haver estat aclaparador però finalment la participació ha estat prop del 15%.

Potser mancava afegir-hi algun esquer o motivació extra. De cara a una hipotètica propera consulta s'hauria de regalar una entrada a un concert d'Estopa a cada votant, potser aleshores les cues per votar arribarien a la veïna, i feliçment independent (de Tarragona), vila de La Canonja.

Foto: Els meus veïns del 2on. 3a., el Kevin i la Manoli, ahir a la bonica platja de Salou. Per ells ahir no va ser un dia qualsevol: Era el seu primer dia de platja de la temporada i totes les precaucions eren poques. google.cat

Música: "Dies Irae" de WA Mozart, aquesta peça expressa com poques el meu estat d'ànim d'avui. Una versió prèvia i no publicada d'aquest post incloïa una visió personal de tot plegat però no he cregut oportú publicar-la ja que no era gens políticament correcte.

Estic content de no haver-me dedicat a la política

Si m'hagués dedicat a la política avui hauria hagut de presentar-me davant dels mitjans de comunicació amb el rostre conspicu i dir: "ha estat una gran pèrdua per l'esport mundial i tots ho lamentem molt profundament".

Però com que no m'hi dedico, m'ho estalvio ja que precisament penso justament el contrari.

Benestar emocional

Seguint el lema mens sana in corpore sano, i com ja vaig explicar fa uns mesos, tenia el costum d'escoltar el programa de Catalunya Ràdio anomenat l'"Ofici de Viure" mentre cuidava la meva adònica silueta tot fent una mica de bicicleta el·líptica. Segons diu la pròpia falca de "l'Ofici de Viure" aquest espai de la ràdio regional pretén donar a l'oïdor idees pràctiques per tenir un benestar emocional.

A mesura que anaven passant els dies vaig poder comprovar que dia si i dia també molts dels experts convidats que van intervenint al programa fan les seves intervencions en español. Entre aquests alguns són professionals establerts a Catalunya on tenen els seus gabinets i d'on en treuen sucosos guanys a costa del patiment de moltes persones. Altres fins i tot són professors d'universitats catalanes o escoles superiors. I entre els convidats que hi passen que encara parlen en català la pràctica majoria d'ells publica la seva obra en español.

Comentant-ho amb un amic em va fer veure que quin millor exemple de benestar emocional és el que et dóna aquella persona que afincada i arrelada a Catalunya s'ha estalviat de manera intencionada el tràngol d'involucrar-se en una llengua i cultura en procés de desmantellament. En canvi només parlant l'español a Catalunya es pot viure ben tranquil i es garanteix evitar qualsevol malestar lingüístic. I, per si això fos poc, encara comprova per la seva satisfacció com els mateixos catalanets li demanen sol·lícits els seus serveis.

Ara ja no m'escolto l'Ofici de Viure. Potser no vetllo pel meu benestar emocional però segueixo mantenint les sessions de bici el·líptica i la meva adònica silueta cada dia s'assembla més a la del noi de la foto, la qual cosa em plau d'assabentar a les amables lectores d'aquest blog als efectes que estimin oportuns...

Noves maneres de castigar

L'altre dia amb la gent de la colla vam mantenir una interessant tertúlia literària sobre quines havien estat les lectures d'infantesa que més ens havien marcat. Van sortir diversos títols: "Miquel Strogoff" de Jules Verne, "el Mecanoscrit del Segon Origen" de Pedrolo, "Robison Crusoe" de Daniel Defoe. El Jose, un amic militant del PSC, va esmentar el "Zoo d'en Pitus". Jo però vaig aportar que el que realment em va marcar va ser la lectura del "Botones Sacarino" d'Ibàñez ja que en una de les historietes el "Dire" fart del seu "Presi" li aboca un tinter pel cap.

Ara, anys després, ja fa temps que sento el mateix desig d'emular aquest record literari d'infantesa damunt la llustrosa calva del meu Cap de Secció. Finalment m'he decidit a fer realitat aquest desig. No és que m'hagi envalentit repentinament o que el Cap de Secció sigui ara més tirà que temps enrera. El motiu és que veient els càstigs que s'estan aplicant en l'actualitat penso que les conseqüències de la meva actuació poden ser bastant més assumibles:

El Sr. Miguel Àngel Martín, del qual ja en vaig parlar en un post anterior, i després d'opinar sobre la vida sexual de la Directora de TV3 Sra. Terribas, ha estat apartat de la Regidoria de Districte que ocupava (estalviant-se les enutjoses reunions amb veïns paparres) però no així del càrrec de Gerent de l'Institut Metropolità del Taxi pel qual rep un bon salari públic.

El Sr. Luís Bárcenas, cervell del "Cas Gúrtel", ha estat destituït del càrrec de Tresorer del PP i privat del seu depatxet a la seu del partit al carrer Gènova de MAdrid però conserva intacta l'acta de Senador español amb les corresponents dietes, salaris i, sobretot, mantenint la qualitat d'aforat davant la justícia española.

Aleshores he pensat que malgrat el Conveni Col·lectiu vigent a la meva empresa preveu una sanció de tres mesos de "suspension d'empleo i sueldo" si s'aboca un tinter pel cap d'algun superior jeràrquic, puc al·legar davant el Cap de Personal (per cert situat a l'òrbita del PP) el darrer precedent esmentat tot demanant que la sanció que rebi consisteixi en tres mesos de suspensió "d'empleo" però sense tocar el "sueldo".


foto: com que aquest blog té menys audiència que un programa de la sèrie Digui-Digui emès a Intereconomia TV he decidit posar un títol i una foto que serveixi d'esquer per a captar noves franges de públic. En aquest cas l'objectiu seria el col·lectiu de practicants de BDSM de les Comarques Meridionals de Catalunya.
http://www.elplacerdelcastigo.com/

Dignes Hereus

Durant els anys setanta a casa rebíem cada any les excel·lents Nadales de la Fundació Jaume I on s'abordaven temes nostrats (Àngel Guimerà, Centenari de l’Excursionisme Català, 500 anys del llibre català,...). La Fundació Jaume I fou possible gràcies al mecenatge del Sr. Lluís Carulla i Canals, (1904-1990, nascut a l'Espluga de Francolí, fundador de l'empresa Gallina Blanca integrada en el holding alimentari Agroaliment propietat de la mateixa família Carulla). El Sr. Carulla sempre tingué un destacat paper com a empresari mecenes i protector de la llengua i cultura catalanes.

A l'abril del 2010 la companyia Gallina Blanca emet la seva publicitat en español a TV3 i el lloc web de la Companyia pot llegir-se en anglès, italià i español. En referir-se al seu fundador l'anomenen "Luís Carulla"

Agustí Centelles i Ossó, fotògraf, pioner del fotoperiodisme durant la guerra civil i l'exili. Part de la seva obra fou requisada pel govern español i traslladada a un arxiu molt gran que tenen a Salamanca on hi desen els seus botins de guerra. En tornar de l'exili el mateix govern español el jutjà i el represal·lià impedint-li que es dediqués al fotoperiodisme per la qual cosa es veié obligat a exercir de fotògraf industrial.

L'any 2009 els seus fills, Octavi i Sergi Centelles, venen el seu llegat fotogràfic al govern español que decideix dipositar-lo també a Salamanca.

Jaime Martínez Bordiu, net del dictador feixista español Francisco Franco, ha estat denunciat per un conductor per haver disparats trets amb una pistola arran d'una discussió de trànsit. El Sr. Martínez Bordiu tenia retirat el permís d'armes arran dels maltractaments que va propiciar a la seva ex-xicota.
Dels tres exemples només el darrer és un digne hereu a la trajectòria d'aquells que els han donat el nom.

Nit d'estrena al teiatru

Ahir, al Teatre Bartrina del meu poblet, vaig assistir a l'estrena de l'obra teatral "La Dona Justa", interpretada, entre d'altres, per Rosa Novell i Àlex Casanovas. Es tracta d'una producció basada en un triangle amorós vist per cadascun dels seus tres integrants mitjançant llargs monòlegs interpretats pels actors on s'intercalen breus diàlegs entre ells. L'escenografia era molt moderna i innovadora: tres grans marcs on es projectaven imatges dels mateixos actors prèviament filmades. El que més em va sorprendre, però, van ser els efectes acústics. L'obra va començar amb una veu en off que es sentia per tota la sala que deia "us recordem que apagueu el telèfon mòbil" i tot seguit Rosa Novell iniciava la seva actuació. Al cap d'una estona des del pati de butaques es sentia un soroll electrònic mentre, impertèrrita, l'actriu continuava amb la seva intervenció. Aquest situació es va anar repetint unes tres vegades més durant l'obra.

Vaig entendre bastant la trama argumental basada en el triangle amorós esmentat, però, sincerament no vaig captar el significat d'aquells estranys sorolls que s'anaven repetint per la sala. Us en deixo una mostra, que d'estranquis vaig poder gravar, per si algú de vosaltres més expert en les noves tendències de l'art dramàtic pot aportar-me algun indici del significat del seu missatge escènic.

Music Playlist at MixPod.com

Per anar bé hauríem d'anar tots mal follats

Dilluns el Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, va ser entrevistat per la directora de TV3 Sra. Mònica Terribas. L'entrevista, a priori aburrida i previsible, va esdevenir un bon exemple de periodisme i aquest fet es va traduir amb una inusual audiència assolida (al voltant d'un 20% de share). Fins i tot un servidor que té per norma no mirar-se mai les entrevistes a polítics la va seguir una estona enlloc de visionar les saboroses receptes que ens ofereix l'extraordinari Karakia.

El Sr. Miguel Angel Martín, gerent de l'Institut Metropolità del Taxi i company del mateix partit del Presi, on hi té diversos càrrecs i responsabilitats, també va seguir la entrevista i va anotar al seu recomanable facebook que la Sra. Terribas havia entrevistat així al Sr. Montilla per què "iba mal follada" (Evidentment el Sr. Martín empra l'español).

Arran de tot plegat vull manifestar-vos un temor que m'inquieta: a partir d'ara per fer les coses bé s'haurà d'anar mal follat?

foto: el Diputado al Congreso per la meva província Sr. Vallès. Al facebook del Sr. Martín he comprovat que ambdós són amics. Com que és ben sabut per tothom que el Sr. Vallès també fa les coses extraordinàriament ben fetes, aleshores dedueixo que molt probablement també vagi mal follat. facebook.com

L'efecte d'una "O"

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Catàstrofes que tampoc ho són tant

Ahir tenia la ràdio posada mentre pentinava el gat. En sec van donar un flash informatiu: un vaixell que feia singladura cap a Barcelona havia patit el cop d'una onada gegantina i hi havien hagut dos morts. Vam restar esglaiats però per molt poca estona ja que el locutor de RAC1 va tancar la notícia afegint "...cap dels morts era español". Aleshores tant el gat com jo vam respirar alleugerits i vam reanudar la sessió de perruqueria felina.

Darrerament les catàstrofes naturals han fet estralls per tot el planeta i en totes elles els mitjans de comunicació catalans sempre han fet èmfasi en si hi havia entre les víctimes ciutadans españols o no. Sortosament el balanç final és bastant favorable als oriünds d'aquell país ja que en moltes d'aquestes calamitats (inundacions a Madeira, l'huracà atlàntic,...) no hi ha hagut víctimes españoles. Conseqüentment els efectes de la catàstrofe són sensiblement menors.

Suposo que això pot explicar-se al fet que Nostru Senyor sempre ha vist amb bons ulls el poble español. De tots és sabuda la providencial actuació de la Virgen del Pilar facilitant la victòria española davant el francès o el Cristo de Lepanto provocant la derrota del Turc. Potser per aquest mateix el motiu el Sant Pare visitarà España el novembre i oferirà una Eucaristia a la Sagrada Família. Els que ens agraden els idiomes tindrem una magnífica oportunitat de sentir i practicar les dues llengües en què de ben segur el Pontífex oferirà la cerimònia religiosa: l'español i el llatí.

foto: Inundacions a Madeira, el que a priori semblava una gran catàstrofe s'ha pogut comprovar que no ho ha estat tant al no haver-hi cap víctima española. 324.cat

No ho puc entendre

Avui 23 de febrer fa 29 anys de l'entrada del Sr. Antonio Tejero al Congreso de los Diputados Español. El fet, molt greu però alhora esperpèntic, va ser recollit per les càmeres de la TV i les imatges van donar la volta al món.

29 anys més tard les coses no han canviat gaire i els españols salvapatries ens obsequien amb els seus costums tan ancestrals:

Ara la meva pregunta és: "Com pot ser que aquesta colla d'impresentables españols encara ens puguin estar colonitzant???" Ens hauria de caure la cara de vergonya.!

Chicarrones del Norte

En una intrèpida actuació policial, que ha merescut la felicitació pública del Conseller Saura, els Mossos d’Esquadra han detingut a dos pressumptes membres de l’organització basca ETA a la pintoresca vila ripollenca de Molló mentre feien un control rutinari. Noteu l’agraïda que és la feina de Mosso ja que quan fan una actuació rutinària reben felicitacions publiques del seu cap suprem. Suggeriria que ara que s’estan fent les negociacions de cara als Convenis Col·lectius del 2010 s’inclogués una clàusula obligant als Directors Generals de les empreses a felicitar periòdicament de manera pública als seus treballadors per la seva feina habitual.

La cosa, però, no acaba aquí. Resulta que les primeres investigacions han descobert que els individus detinguts estaven donats d’alta al discretíssim Facebook i hi havien penjat una foto seva lluint amb orgull (podemos!) la samarreta de la Roja (la seleccion española de futbol). Una ment malaltissa i cínica potser podria pensar que a partir d’ara la fiscalia de l’Audiencia Nacional cridarà a declarar a tots aquells que la vesteixen per descartar la possibilitat que siguin membres no fitxats d’algun comando legal de l’organització etarra...

La realitat, però, és una altra: entre els españols i els bascos hi ha una mena d’entesa tàcita i una certa admiració mútua que pot explicar l’anècdota de la samarreta. Fruit de tot plegat els bascos sovint negligeixen la seva llengua en benefici de l’español, els españols atorguen als bascos un tractament fiscal privilegiat amb el Concert Econòmic, la banca basca és més española que Banesto i Caja Madrid juntes i al Congreso de los Diputados el PNB i el govern español s'alien per aprovar resolucions que sodomitzen, encara una miqueta més, als catalans. I així un llarg etcètera...

De fet pels españols els bascos no deixen de ser els seus “Chicarrones del Norte” i nosaltres els veritables adversaris a abatre.

Foto: els Chicarrones del Norte detinguts, elegantment vestits amb la Roja. Podemos!...

Sense Millet no hauria estat possible

Pel post d'avui tenia previst pentinar a un conegut grup de comunicació español afincat a Barcelona però com que no crec que canviïn res en els proper dies (ni anys) el posposaré per més endavant i, sense que serveixi de precedent, faré un post laudatori:

Ahir al vespre m'ho vaig passar d'allò més bé mirant-me el Canal 33. Resulta que l'Orfeó va decidir oferir un concert com a acte d'agraïment de l'Orfeó Català, l'Escola Coral i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana adreçat a tots aquells que en els darrers mesos els han donat suport arrel de l'actuació del Sr. Fèlix Millet durant tots aquests anys al front del Palau de la Música Catalana i l'Orfeó Català.

Em va sorprendre la peça "El Mirador" una mena de compendi de cançons corals tradicionals catalanes composada pel mateix director del cor Sr. Vila i vaig gaudir veient com el Sr. Ros Marbà dirigia el darrer moviment de la Simfonia Número 9 de Beethoven. Finalment la versió per a cor i orquestra del Cant de la Senyera va acabar d'endolcir la vetllada músico-coral.

En el capítol d'agraiments no voldria oblidar-me de fer esment al Sr. Fèlix Millet: el Concert d'ahir mai s'hauria retransmès pel Canal 33 sinó hagués estat per la seva actuació al capdavant del Palau. Aleshores, previsiblement ahir el segon canal de la nostra cadena autonòmica ens hauria obsequiat amb l'enèssim Karakia on una família oriünda de la paraguaiana ciutat de Comodoro Ibáñez i afincada des de fa anys a Sant Cebrià de Vallalta ens hauria ensenyat, en un perfecte español, com cuinen en família uns immenjables Frijoles Asados con Guacamole.

Video: Volia posar-vos el concert d'ahir però els de Tv3 no l'han penjat encara al seu web (ho faran?). En substitució us poso aquest que van fer els del Polònia fa uns mesos i que de ben segur ja l'heu vist.

Qüestions de fons innegociables.

El dia 25 d’abril es farà la Consulta per la Independència a la Capital del Baix Camp (de moment és l’única cosa de la qual el meu poble encara és una mica capital). He decidit apuntar-m’hi per oferir el meu gra de sorra en l’organització de l’esdeveniment.

Al donar un primer cop d’ull al tríptic informatiu que s’ha imprès he pensat que la combinació de colors que s’ha triat pel seu disseny no és la més escaient. El primer que penso fer en la propera reunió de treball és proposar un canvi en la imatge gràfica: si ara els colors corporatius escollits són el vermell, el negre i el blanc crec que el més adient seria que fossin el blanc, el negre i el vermell. Estic segur que la meva proposta tindrà força adeptes i serà aprovada per l’Assemblea. Cas contrari, i com que considero que aquest tema és fonamental i innegociable, faré una crida als qui pensen com jo per marxar i establir una nova plataforma que organitzi una consulta alternativa el dia 26 d’abril.

Ja veieu que el meu perfil correspon al d’un autèntic independentista català.

Foto: Tríptic de la Consulta per la Independència a Reus. Malgrat la conya i autocrítica del post precedent penso col·laborar-hi en tot allò que pugui.

Serveis mínims per vaga

Els que seguiu aquest blog sabeu que sempre l'he volgut escriure en español, però tinc damunt meu una Espasa de Damocles amenaçant-me amb fortíssimes multes per part de la Generalitat si no ho faig en català. És per això que avui també em declaro en vaga com fan alguns empresaris exhibicionistes de cinema. Ara bé, com s'han de complir els Serveis Mínims, torno a reproduir un post que vaig publicar el ja llunyà desembre de 2008:

Obscenitats Cinematrogràfiques



Em fa patir el meu nebot, té 13 anys i a casa seva parlen només català i miren TV3, conseqüentment el nen únicament domina el català i el catanyol. Això és molt preocupant ja que si mai ha de treballar a la resta d'España es trobarà en una evident inferioritat de condicions pel seu evident desconeixement de la nostra lengua común. Per això ahir, per commemorar el 30è aniversari de la Constitucion d'Epaña, vaig decidir convidar-lo al cinema a veure una pel·lícula en español a fi efecte que pogués tenir una mínima presa de contacte amb la llengua de Gòngora.

Aquí van començar els meus problemes, vaig mirar al Lauren de Reus, els Oscars de Tarragona i totes les sales programaven films només en català. Al final després de buscar les cartelleres al Mundo, vaig veure que a Sant Quirze Safaja, a la subcomarca del Moianès, posaven una versió del James Bond en español en sessió golfa a les 3 de la matinada els 1ers. dissabtes dels mesos parells dels anys de traspàs. Era evident que no podia perdre aquella oportunitat de veure una pel·lícula doblada en español i cap a Sant Quirze S. vam anar.

Va començar la projecció amb una sèrie d'engrescadors trailers de properes pel·lícules (sortosament també en español): el primer era d'un film americà que narrava la història d'un policia psicòpata que assassinava els lectors d'una biblioteca pública de Baltimore, el següent trailer era d'una pel·lícula de terror on el protagonista, després de menjar-se una hamburguesa, li sortien unes tènies zombies dins l'estòmac i es veia com aquestes li anaven menjant poc a poc tot l'aparell digestiu provocant-li uns intensos dolors acompanyats d'abundants hemorràgies abdominals.

I a la fi va començar la pel·lícula del James Bond que anàvem a veure, quin plaer poder sentir aquell español parlat en boca del mític espia de l'MI6!. El film va començar d'allò més bé amb una persecució d'automòbils, amb 7 o 8 accidents i una desena de dolents cosits a trets per les bales del protagonista. Però, malauradament, això va durar poc i tot seguit va sortir una noia i davant la meva sorpresa va veure's una setzena part del seu cul durant mig segon. Això era intolerable, el meu pobre nebot no pot veure coses així al cinema ja que poden ferir de manera irreversible la seva pueril sensibilitat!, vaig intentar tapar-li els ulls per què no pogués veure aquell espectacle tan obscè però no hi vaig ser a temps. Sortosament la pel·lícula va seguir i ens va mostrar 38 morts més de trets de bala i 22 més per explosions de bombes i granades de mà. Això va distreure el nen i potser li va fer oblidar una mica aquell tros de cul tan indecorós i feridor que havia vist minuts abans.

En tornar de Sant Quirze S. vaig preguntar-li què demanaria als Reis Mags i em va dir que amb un revòlver magnum de 10mm parabellum amb mira telescòpica i comandament a distància ja estaria content. Vaig respirar alleugerit ja que després del que havia vist al cinema estava convençut que hauria demanat un mini tanga flash jockstrap amb consolador incorporat que venen a http://www.picanti.cat/

No cal que perdem el temps discutint

Aquests dies tenim polèmica. Sembla molt probable que l'Ajuntament d'Ascó es postuli com a candidat per a ubicar en el seu terme municipal un “cementiri” de residus nuclears. Això ha provocat un gran enrenou entre els favorables i els detractors de la iniciativa. Els primers defensen els substanciosos beneficis econòmics que portarà el projecte: caurà una pluja de milions d'inversió i es crearan centenars de llocs de treball. De ben segur que a Ascó podran lligar els gossos amb llangonisses (de Cal Borrull). Contràriament els seus detractors apel·len al risc de contaminació radioactiva que suposa tenir unes instal·lacions d'aquests tipus en una zona que ja ha estat castigada amb centrals nuclears i hidroelèctriques. També argumenten que els residus tenen un període d'activitat de milers d'anys.

Qui escriu aquestes ratlles no es vol pronunciar sobre una opció o l'altra ja que no té prou elements de judici. Qui de ben segur els té tots és el Gobierno d'España que és qui té la darrera i definitiva paraula sobre on s'ha d'ubicar el “cementiri”. De fet la darrera paraula en qüestions importants i transcendentals la té SEMPRE el Gobierno de marres.

Què passarà doncs? Molt senzill: Si realment el Cementiri ha de produir inversions i benestar econòmic sense cap risc al municipi on s'ubiqui, el Gobierno escombrarà cap a casa i el Projecte s'ubicarà a Yebra, l'altre municipi candidat de la Provincia de Guadalajara. En canvi si el Cementiri suposa un risc més o menys probable, a curt, mig o llarg termini, el Gobierno triarà un territori de les seves colònies per ubicar-lo. I, en aquest cas l'escollit serà sense cap mena de dubtes Ascó, a la bonica comarca catalana de la Ribera d'Ebre.

Foto: central nuclear de Txernòbil a Ucraïna. Noteu com el govern soviètic (denominació de l'Imperi Rus durant bona part del segle XX) va decidir ubicar aquesta perillosa central enlloc de Rússia a la veïna Ucraïna, república aleshores sota el domini de la URSS que no gaudia de la independència i que feliçment va assolir anys després en ensorrar-se la Unió Soviètica. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/12067